Aquí passo dia a dia,
no somio: escric paraules inertes de dolor.
Camino sobre un lloc dolç, immens i tendre,
i canto, les verdes arbredes que s’aixequen enfront meu,
la gent m’abraça i m’escolta,
i somric com l’infant que un dia vaig ser.
El temps m’agafa, impacient,
m’acull com el nadó al pit de la mare.
Les gavines i els pardals, ja dibuixen melodies,
sobre roures encantats.
És la terra estimada,
que ja m’endinsa dins seu.
Jo la sento i veig com parla,
xiuxiueja rere meu,
de les glòries ja passades,
de les guerres acabades
i de tot el que ha viscut.
Tots els cors caminen junts,
defensant-la de valent,
és el record dels meus avis,
allò que em fa diferent.
Les meves arrels són seves,
quin orgull més gran tindré?
De portar la sang més digna
que hi hagi per haver.
Menysprear la meva terra?
Renunciar al sentiment?
És el que més dins jo porto,
i per ella lluitarem.
No sé res d’aquesta vida,
però una cosa tinc ben clar:
la meva terra profunda,
vull morir al teu costat.
no somio: escric paraules inertes de dolor.
Camino sobre un lloc dolç, immens i tendre,
i canto, les verdes arbredes que s’aixequen enfront meu,
la gent m’abraça i m’escolta,
i somric com l’infant que un dia vaig ser.
El temps m’agafa, impacient,
m’acull com el nadó al pit de la mare.
Les gavines i els pardals, ja dibuixen melodies,
sobre roures encantats.
És la terra estimada,
que ja m’endinsa dins seu.
Jo la sento i veig com parla,
xiuxiueja rere meu,
de les glòries ja passades,
de les guerres acabades
i de tot el que ha viscut.
Tots els cors caminen junts,
defensant-la de valent,
és el record dels meus avis,
allò que em fa diferent.
Les meves arrels són seves,
quin orgull més gran tindré?
De portar la sang més digna
que hi hagi per haver.
Menysprear la meva terra?
Renunciar al sentiment?
És el que més dins jo porto,
i per ella lluitarem.
No sé res d’aquesta vida,
però una cosa tinc ben clar:
la meva terra profunda,
vull morir al teu costat.
Pablo Parra, 1r BAT A
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada