Roda a roda

Dins del cicle de xerrades i tallers per als alumnes d'ESO hem fet l'activitat del "Roda a roda" durant la setmana del 16 al 20 de maig. Hi han participat tots els alumnes d'ESO estructurats en grups classe.

Les activitats s'han realitzat al pati ja que consisitien en jugar un partit de bàsquet asseguts a una cadira de rodes. El motiu d'aquesta activitat ha estat la visita de dos nois que van amb cadira de rodes i han volgut compartir la seva experiència amb tots nosaltres per tal de conscienciar-nos que passar una hora amb cadira de rodes pot ser divertit, però passar-s'hi tota la vida no ho és tant.

Aquesta experiència ha estat molt enriquidora per a tota la comunitat educativa.

Imatge d'alumnes de 1r cicle jugant a bàsquet

Imatge d'alumnes de 2n cicle jugant a bàsquet

Imatge dels alumnes amb els dos monitors

Equip de redacció de la revista

Històries d’amor i desamor. Poemes, contes i cançons

Imatge de l'actuació en directe

El dia 28 d’abril, el grup de teatre cambrilenc La Teca i el conjunt musical de jazz Oncle’s Band van oferir als alumnes de 1r i 2n de Batxillerat  l’espectacle Històries d’amor i desamor. Poemes, contes i cançons. Darrere aquest títol, i durant quasi bé més d’una hora, els assistents a l’acte vam poder submergir-nos en una atmosfera poètica que, a través de la recitació, la cançó i la dramatització, ens va conduir pels diferents viaranys a què està sotmesa tota relació amorosa. L’amor, tan present en la nostra vida, se’ns presentava com un pretext literari i es desfullava en totes les seves vessants, ben bé com una figura polièdrica. Enamorament, incertesa, esclat, desig,  passió, tendresa, desamor, indiferència... Tots aquests sentiments van anar traspuant per la sala a través de la paraula feta vers. I entremig hi va haver un espai per a la reflexió, però també per al somriure i la rialla., perquè paradoxalment l’amor i el desamor, sota el recurs de la ironia, se’ns poden presentar rere una màscara desdramatitzada que ens evoca l’absurditat de moltes  situacions quotidianes que també han estat recollides des d’una òptica literària.. I així, entre rialles i silencis, tot de fragments poètics i narratius, extrets bàsicament d’autors contemporanis catalans, van anar sorgint  per recordar-nos, un cop més, la capacitat de la literatura de recrear, sota missatges de vegades aparentment indesxifrables, la història reiterativa de la humanitat.

Marta Matas

Entrevista a Andreu Sotorra

"No hi ha res que sigui fàcil ni que s'aconsegueixi sense esforç?"  

Foto extreta de Google

Andreu Sotorra

1.- Què pensa vostè de la memòria  històrica?

Les circumstàncies polítiques i històriques del nostre país han fet que els "silencis" s'hagin allargat massa. A partir del 1975, quan es va acabar la Dictadura, les prioritats com a país eren tantes que probablement van passar per damunt de la revisió històrica. També feia por, per cadascun dels dos bàndols, que segons quins fets sortissin massa d'hora a la llum. Ara és bo que s'hagi produït aquesta revifada i que es faci aquesta revisió admetent els crims i les injustícies que es van cometre en un costat i l'altre i deixant que les generacions més joves analitzin finalment qui va actuar a favor de la legalitat i qui va actuar-hi en contra.

2.- A quina edat va començar a escriure? Com? Per què?

La meva primera novel·la amb cap i peus —no publicada— la vaig escriure aproximadament a l'edat dels nois i noies més joves que ara són a l'Institut. Hem de tenir en compte que l'escola d'aquell moment —parlo dels anys seixanta del segle passat— no era com afortunadament és ara. Per tant, no existia la llengua com ara l'entenem, ni la redacció, ni el text lliure, ni tan sols els concursos literaris que ara fomenten la lectura i l'escriptura. Va ser, doncs, un impuls interior enmig d'un desert. Sí que alguna influència devia tenir, esclar. Unes lectures fetes pel meu compte gràcies a algunes novel·les que recollia dels que regalaven a les Caixes d'Estalvis i també, sobretot, per la influència d'un mestre d'origens republicans que sempre va parlar en català a les classes i que, els dissabtes, que encara s'anava a escola, es dedicava a fer-nos fer teatre, titelles, explicava contes i fèiem una revista, com ara es fa. Tot això, cinquanta anys enrere era impensable de trobar-ho en altres escoles. Jo vaig tenir aquesta sort i algun altre company d'aquella època, com per exemple l'avui conegut director de teatre, Lluís Pasqual, amb qui vam coincidir a la mateixa escola de Reus. Allà hi va poder fer ell les primeres direccions teatrals i alguns de nosaltres els primers papers d'actors.

3.- Des de quan volia ser escriptor?

Començar a escriure espontàniament a l'edat vostra no implica que sàpigues que potser vols ser escriptor. Per tant, l'autèntica decisió no arriba fins uns anys després, quan, de cop i volta, començo a guanyar algun premi literari i començo a publicar algun llibre. Esclar que abans del primer premi i el primer llibre publicat hi ha un llarg període d'escriptura i de lectura, però sí que sempre amb el cuquet interior d'expressar per escrit allò que penses, allò que vius i sents en el curt espai de temps que et toca de passar pel planeta.


4.- Si no fos escriptor, què li agradaria fer?

Tot el que he fet des de molt jove —als 14 anys ja treballava en un despatx— ho he fet amb ganes de millorar. Però també he intentat anar buscant sempre camins nous. Vaig deixar l'administració i vaig passar a altres feines com per exemple fer de professor de català, primer, i de mestre d'escola, després. Posteriorment classes per a adults i professors, en el temps que aquests es van preparar en català. I com que també havia fet periodisme radiofònic de molt jove —quan era a Reus, vaig començar-hi als 17 anys— em vaig anar dedicant després de l'etapa de professor, al periodisme (en diaris, revistes, ràdios, uns anys a la redacció de Cultura del diari AVUI, uns anys amb col·laboracions a Catalunya Ràdio, i encara ara amb crítica literària i crítica teatral tant en diaris de paper com en creació de revistes digitals). Ara, es pot dir que dedico un 70% de la meva activitat professional a la literatura —escriure i participar en col·loquis com els del vostre Institut— i un 30% al periodisme. L'escriptura sempre és present.

5.- Com recorda la història del seu passat?

Aquesta pregunta, quan ja s'ha trepitjat la frontera dels 60 anys, requeriria un volum bastant extens. Per tant, per resumir, crec que la gent de la meva edat és una generació que ho ha hagut de fer gairebé tot de cap i de nou: hem descobert el bolígraf, hem descobert la televisió quan no n'hi havia, hem descobert la primera màquina d'escriure portàtil, hem descobert el primer ordinador, hem descobert Internet, hem descobert la tecnologia digital tant en música, com en cinema i ara també en el llibre... Per una banda m'atrau tota aquesta innovació i per una altra banda em sap greu perdre alguns valors passats que ajuden a aprendre què és el sacrifici i l'esforç... Procuro no ser nostàlgic del passat. Però em dol perdre qualitat de vida: el menjar de l'hort, el peix fresc de debò, els gustos de la fruita collida de l'arbre... Avui tot és molt fàcil gràcies als mitjans que tenim. I això ens accelera com a persones fins a oblidar que tot té el seu temps. Ah! i també em sap greu que per l'edat no podré veure la multitud d'innovacions que encara vindran... M'agradaria espiar el món d'aquí a cent anys per un forat... A veure si m'ho deixen fer, des d'on sigui, quan arribi el dia.

6.- Com creu que s'ha de començar a escriure un llibre?

Abans es deia: "En un paper en blanc". Bé, ara, cal dir: "Davant de la pantalla de l'ordinador en blanc". Però sobretot, pensant que pots explicar alguna història que, ni que potser sigui la mateixa de sempre, hi aportaràs alguna visió nova. La literatura és la vida. Amor i mort en són els components bàsics. Cadascú té la seva història personal i la seva manera personal de veure el món. Per escriure, cal ser sincer amb un mateix i amb els possibles lectors. Parlar des de dins. I intentar entendre l'ànima dels personatges del teu llibre perquè són figures virtuals que neixen perquè tu vols i ja no t'abandonen mai.

7.- Què més li agrada a part d'escriure i llegir?

A la vostra edat, a banda del primer periodisme radiofònic, em vaig orientar cap a la fotografia, sempre amb intenció artística, i l'excursionisme de muntanya, amb voluntat també de conèixer el territori i la seva gent. Són dues activitats, la fotografia i l'excursionisme, molt lligades. Sempre les vaig fer gràcies a la influència de gent més gran que coneixia a la meva adolescència, quan era a Reus, gent que eren pioners en aquests camps (Ramon Amigó, Josep Maria Ribas Prous, Enric Pàmies Carreté...) i que eren excursionistes o fotògrafs i un model a seguir. Vaig començar a aprendre català gràcies a Ramon Amigó. Vaig començar a fer fotografia gràcies a Josep Maria Ribas Prous. I vaig començar a fer ràdio gràcies a Enric Pàmies. Fer fotografia als anys seixanta, volia dir fer fotografia total: preparar tu mateix els revelats, els rodets, les càmeres, entrar al laboratori fosc... Impensable avui amb l'avantatge digital de les càmeres. I fer excursionisme als anys seixanta, volia dir sortir a les cinc de la matinada i anar, per exemple, de Reus fins a Prades —ep!, a peu!— no com ara que es fa amb bicileta tot terreny o amb els 4x4 i moltes pistes forestals. Recordo una ruta d'estiu a peu que vam fer amb un company d'escola, dos sols: sortint des de Cambrils, precisament, fins a Tarragona, per tota la costa, en un temps, esclar, que la nostra costa encara era una mà llisa, sense turisme, ni urbanització, ni indústria... Dos dies després, però, per l'esforç, suposo, de la caminada, em van operar d'urgència d'una apendicitis! Tenia 15 anys.

8.- Li va donar suport la seva família quan va decidir ser escriptor?

Mai no s'hi van oposar. I això que sabien que m'hi dedicava des de molt jove, gairebé petit, quan ja feia els primers passos en funcions de titelles amb alguns cosins. Malgrat néixer en una família treballadora de l'època, sense tradició familiar literària, suposo que veien que era el que m'agradava i, interiorment, confiaven que potser sí que arribaria a fer alguna cosa de profit. El meu pare, com sabeu els que heu llegit la novel·la 'Els silencis de la Boca de la Mina', era cambrer, una feina molt respectada en aquella època. I la meva mare havia treballat de jove al mercat i en alguna de les fàbriques de teixits de l'època. A tots ens toca un lloc de naixença sense que el demanem. No me'n penedeixo gens que el meu sigui el d'orígens obrers. Venir d'un món treballador, sense menysprear-ne cap altre, ajuda a veure les coses d'una altra manera. Allò que deia anteriorment: no hi ha res que sigui fàcil ni que s'aconsegueixi sense esforç. Però la satisfacció d'aconseguir allò que un dia t'has proposat és, em sembla, la millor compensació que dóna sentit a continuar tirar endavant, malgrat les dificultats que sempre tenim al damunt.

Aleida Guevara a l'Institut Cambrils

El passat 10 de febrer, el nostre centre va comptar amb la visita d’Aleida Guevara, la filla gran dels quatre fills del mític Ernesto Che Guevara, el qual va ser un dels ideòlegs i comandants de la Revolució Cubana i de la instauració del nou règim polític en aquest país. Aleida Guevara és doctora en medicina, especialitzada en pediatria, treballa en l’hospital infantil William Soler i és col·laboradora amb el Centre d’Estudis Che Guevara. També ha exercit la seva professió a d’altres països com Angola, Equador o Nicaragua i és militant del Partit Comunista de Cuba.

Aleida Guevara, la qual ja havia estat en diferents ocasions a Cambrils, va oferir una xerrada als alumnes de Batxillerat del nostre Institut. Va explicar diferents anècdotes sobre la vida del Che i de tot el que l'envoltava. També va fer cinc cèntims de com havia estat la seva vida al costat del seu pare. Després d'escoltar amb deteniment les seves històries, els alumnes van poder preguntar-li d'una manera directa tot allò que els encuriosia i que els interessava saber sobre la vida del seu pare.

Per la tarda, Aleida Guevara va estar en un acte obert al públic al Centre Cultural, amb una conferència sota el títol “En búsqueda de la verdad sobre esa islita llamada Cuba”. Un acte organitzat per l'Antena del Coneixement de la URV a Cambrils amb el suport de la regidoria d'Educació de l'Ajuntament. La sala d’actes del Centre Cultural es va quedar petita i fins i tot molta gent va seguir dempeus la intervenció de la filla del Che Guevara. 

Aleida Guevara amb Ramón García, professor de l'Intitut Cambrils i Director de l'Antena del Coneixement

Imatge d'Aleida Guevara fent la conferència al Centre Cultural de Cambrils

Imatge del públic assistent a la Sala d'Actes del Centre Cultural de Cambrils

Hèctor Andreu, 1r BAT D

Andreu Sotorra

El passat 10 de març, ens va fer una visita l’autor literari Andreu Sotorra. L’Andreu Sotorra va néixer a Reus el 1950. Actualment resideix i treballa a Barcelona. És un periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en l’àrea de teatre, i crític literari. Ha publicat vint-i-cinc llibres en llengua catalana – la majoria de novel·la breu i contes –  , alguns en constant reedició. Ha obtingut diversos premis literaris, en destaquen: una vintena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·les i el premi Trajectòria pel conjunt de l’obra com a crític literari. Alguns dels seus llibres han estat traduïts a l’italià, el castellà, el gallec i l’euskera.
Al col·loqui ofert per l’autor, van assistir els cursos de 3r i 4t d’ESO. Al començament de l’acte va parlar una mica sobre la seva vida. Després es va centrar en el llibre que vam llegir: Els silencis de la Boca de la Mina. El llibre tracta d’un noi, en Pere Gabriel, fill d’una família obrera, aquest es fa gran en un temps de revoltes i incerteses. Ha d’aprendre a treballar i enfrontar-se amb una vida molt dura. A més, amagarà un secret íntim que no revelarà fins a la vellesa.
Ens va explicar que per fer aquest llibre s’havia inspirat en uns diaris que va escriure el seu pare quan es va jubilar, fent un resum de la seva vida, és a dir, que el llibre tenia una part vertadera i una part falsa.
Una vegada acabada la presentació del llibre que, com hem dit anteriorment va abastar un petit resum de la seva vida i el making-off del llibre, es va procedir a una bateria de preguntes per part dels alumnes; en destaquem les dues més rellevants.
La primera pregunta la va fer una noia, aquesta va preguntar: quin dels llibres que havia escrit era el seu preferit. L’Andreu va respondre que no podia pas escollir cap llibre de tots els que havia escrit perquè tots els llibres per a ell són especials.
La segona pregunta la va fer un noi de 4t, aquest li va preguntar si li agradaria portar els seus llibres a la gran pantalla. L’Andreu, es va quedar sorprès per la pregunta però finalment va respondre que s’ho pensaria perquè normalment a les pel·lícules canvien parcial o totalment la història original.
La cloenda d’aquest col·loqui es va produir amb la dedicatòria per part de l’autor del llibre dels alumnes que li ho van sol·licitar. Va ser un dia diferent, on vam aprendre coses noves de l’autor i ens va apropar una mica més al llibre Els silencis de la Boca de la Mina i a la realitat que van patir moltes persones durant la guerra civil.
 

Óscar Lorite i Marc Marchante, 3r ESO A