dimarts, 31 de maig del 2011

Sortida a Tarragona i passeig amb el vaixell Cyrano

El passat 12 de maig els alumnes de 2n A i dues alumnes de 2n B vam anar a Tarragona en tren. Quan vam arribar a Tarragona, vam anar cap al port on hi havia el vaixell Cyrano. Ens va rebre un senyor que ens va explicar què faríem. Després vam pujar al vaixell i ens va presentar la resta de la tripulació. El capità del vaixell, que es deia Miguel, ens va ensenyar la bodega i els dormitoris. També ens va ensenyar un vaixell de fusta fet pel seu pare i ens va explicar la història que l’havia fet després d’haver sobreviscut a una tempesta. També ens va contar que a les esglésies dels mariners n’hi podíem trobar molts fets pels mateixos mariners. Després d’explicar-nos totes aquestes històries sobre els mariners, vam pujar a la part superior del vaixell i ens van ensenyar a desplegar les veles. El capità va demanar ajudants i van sortir tres alumnes, però després d’aquests tres primers, vam anar sortint la resta, de manera que tots els alumnes vam poder desplegar una vela. Quan el vaixell va estar llest per navegar, vam sortir a alta mar sense motors. Vam fer un passeig pel mediterrani molt agradable i després de dues hores vam tornar al port.
Després de la nostra aventura pel mar i d’haver-nos acomiadat de la tripulació, ens vam dirigir cap al centre de la ciutat. Les professores ens van deixar temps lliure per dinar i fer el que volguéssim.  A les cinc de la tarda vam quedar i vam anar a l’estació per agafar el tren de tornada cap a Cambrils, on hi vam arribar a les sis de la tarda.
Aquesta excursió ens va agradar moltíssim i per això li volem agrair a la professora Amparo Moragues que l’hagués organitzat.


Imatge de grup al vaixell Cyrano

Celia Maldonado, 2n ESO A

diumenge, 29 de maig del 2011

Jornada Esportiva a la Platja

Aquest passat dijous 26 de maig els alumnes de 1r de BAT vam gaudir d’una jornada lúdico-esportiva a les instal·lacions esportives de la platja del Regueral. L'activitat estava organitzada pel Departament d’Educació Física de l’Institut Cambrils.
La jornada va començar a les 12 del migdia, després d'unes curtes però intensives classes de les primeres hores del dia. Cap a dos quarts de dotze vam anar congregant-nos a la platja del Regueral ja distribuïts en grups. Aquests grups es van ubicar en dues zones; uns van organitzar-se per jugar diversos partits de voleibol basant-se en la norma del rei de la pista, és a dir, qui guanya segueix jugant; i uns altres, van jugar a futbol al camp contigu.

Finalment, degut a la intensitat en què jugàvem i que feia molta calor, vam decidir anar a remullar-nos. Així, vam concloure la jornada amb una capbussada a l’aigua.

Imatge d'alguns alumnes jugant a voleibol



Jordi Sánchez, 1r BAT D 

divendres, 27 de maig del 2011

El misantrop de Molière

El 19 de maig, els alumnes de 1r de batxillerat vam realitzar una sortida al Teatre Nacional de Catalunya a Barcelona per veure l’obra de teatre El misantrop de Molière.Vam sortir de l’institut a les 12:30h i vam arribar a Barcelona cap a les 14:00h. Els professors ens van deixar una estona lliure pel centre comercial de Les glòries.
A les 16:30h ens vam dirigir cap al teatre i a les 17:00h va començar l’obra.
El misantrop de Molière és una obra que tracta la discordança d’un home amb la societat i la seva oposició moral davant la hipocresia i la falsedat pròpies de les persones. Així doncs, es tracta d’un personatge que no dubta en dir a les altres persones el que pensa i això li procura molts enemics.
A l’obra també apareix una dona de la qual el protagonista està enamorat, però la bellesa fa que tingui molts admiradors i ella festeja amb tots per interès. Aquest comportament és completament oposat als ideals que té el protagonista, però tot i així no pot evitar estar-ne enamorat.
Es tracta d’una obra escrita al s.XVII que han sabut modernitzar a través d’un vestuari  fet de colors brillants i formes modernes i poc habituals així com un el decorat modern i senzill i una música molt actual.
En general, va ser un dia molt entretingut i penso que hauríem de fer aquest tipus de sortides més sovint.
Imatge de grup


Alice Dien, 1r BAT A

Entrevista a Laura Matas

  • Quin curs fas? Estic estudiant 3r d'ESO a l'Institut Cambrils.
  • Practiques algun esport? Sí, l'atletisme.
  • Ho fas d'una manera professional? Podria dir que sí ja que hi dedico molt de temps i vaig a competir a diferents llocs.
  • Com vas entrar en aquest món? Va ser a través de la meva família perquè hi ha membres d'aquesta que han practicat aquest esport i des de petita que hi estic familiaritzada.
  • I què significa per a tu? Doncs és una forma de vida i en part, forma part de la meva vida, precisament perquè ho he viscut des de petita.
  • Has d'entrenar per poder competir? Sí, clar que sí!
  • I quants dies entrenes a la setmana? Entreno cinc dies.
  • Amb quin equip entrenes? Amb el Nàstic de Tarragona, però estic fitxada per l'Agrupació Atlètica Catalana.
  • Has guanyat algun premi? Sí
  • Quants? He guanyat quatre medalles; una de plata i tres de bronze.
  • Vas a competir fora de Catalunya? Sí, per exemple a Oviedo, a Castelló...
  • I has competit en altres països? No.
  • Fins quan et veus fent aquest esport? No ho sé, però m'agradaria que fos tota la vida! 

    Que tinguis molta sort, Laura! 


    Equip de redacció de la revista 

dijous, 19 de maig del 2011

Visita a la Catedral de Tarragona, al MBT i al MAMT

Els alumnes de 3r d'ESO B i C de l'assignatura de Religió vam visitar el passat 18 de maig la Catedral de Tarragona que, en bona part, està en obres. Vam conèixer el claustre i el gran pati juntament amb el Museu Diocesà. Va ser una visita que ens va fer el Sr. Sagristà de la Catedral, molt amic de la professora de Religió, Mariel·la López.

Vam completar la nostra marxa amb una visita al Museu d’Art Modern que va ser fundat per promoure l’estudi i el coneixement de l’art modern i contemporani i, així mateix, per conservar i mostrar el seu patrimoni artístic i compartir-lo amb la comunitat. Està dotat d’una biblioteca, un centre de documentació i un arxiu fotogràfic i està dividit en sis seccions: Miró, Bronze, Transició (segles XIX i XX), el Taller i l’escola (República i Democràcia), Contemporaneïtat i la Capella. Les obres (escultura i pintura bàsicament) destaquen per l’ordre, l’equilibri i la geometria. Ens va impressionar l’obra “Tapís de Tarragona” de Miró i tot el realisme de les obres plasmat a través d’un art abstracte.


Pel que fa al Museu Bíblic, que va ser fundat l’any 1930 i que es troba emplaçat a la Casa dels Concilis, ens va ajudar per contextualitzar històrica i culturalment la Bíblia i els seus valors trascendents. Vam gaudir d’una rica col·lecció de materials arqueològics, literaris, artístics i didàctics que ens va apropar al fascinant món de la cultura judeocristiana. Tot va anar molt bé encara que ens va faltar temps per a fer una volteta per la rambla!


Imatge d'alguns alumnes que van anar a Tarragona



Míriam Carrión, 3r d'ESO B

dimecres, 18 de maig del 2011

El poema

De entre las nubes un rayo de sol
Una esperanza de vida mejor,
Como todo ser humano solo se espera,
Disfrutar de una vida llena de amor y placentera
Dejar volar la imaginación,
Para hacer una buena composición.
Des de la antigüedad hasta nuestros tiempos,
Poemas sobre muchos temas fueron hechos
“Goza cuello, cabello, labio y frente,
Antes que lo que fue en tu edad dorada
Oro, lirio, clavel, cristal luciente,
 no solo en plata o viola truncada
se vuelva, mas tu y ello juntamente…!”
Aprovecha el momento y vive mejor,
Con el tiempo lo que era oro,
cada vez se vuelve peor.
De entre estos verso, palabras de Góngora
Que en su tiempo, nadie le pudo hacer sombra.
Un paisaje armónico e idealizado,
Con estas palabras nos cuenta Garcilaso
“Cerca del Tajo en soledad amena
de verdes sauces hay una espesura
toda de hierba re vestida y  llena”
Des del  punto de vista  de otro autor,
Retratar a una dama, es mucho mejor   
Como lo hace en este poema,
Nuestro gran autor Lope de Vega
“Bien puedo yo pintar una hermosura,
y de otras cinco retratar a Elena,
pues a Filis también, siendo morena,
Ángel Lope llamó de nieve pura.”
De muchos temas nos queda hablar,
De tantos autores que hicieron rimar
Pero aquí se acaba este poema,
Porque lo de más, está fuera del esquema…

Sara Merini, 1r BAT A

Roda a roda

Dins del cicle de xerrades i tallers per als alumnes d'ESO hem fet l'activitat del "Roda a roda" durant la setmana del 16 al 20 de maig. Hi han participat tots els alumnes d'ESO estructurats en grups classe.
Les activitats s'han realitzat al pati ja que consisitien en jugar un partit de bàsquet asseguts a una cadira de rodes. El motiu d'aquesta activitat ha estat la visita de dos nois que van amb cadira de rodes i han volgut compartir la seva experiència amb tots nosaltres per tal de conscienciar-nos que passar una hora amb cadira de rodes pot ser divertit, però passar-s'hi tota la vida no ho és tant.
Aquesta experiència ha estat molt enriquidora per a tota la comunitat educativa.

Imatge d'alumnes de 1r cicle jugant a bàsquet



Imatge d'alumnes de 2n cicle jugant a bàsquet

Imatge dels alumnes amb els dos monitors

Equip de redacció de la revista

Històries d’amor i desamor. Poemes, contes i cançons


Imatge de l'actuació en directe

El dia 28 d’abril, el grup de teatre cambrilenc La Teca i el conjunt musical de jazz Oncle’s Band van oferir als alumnes de 1r i 2n de Batxillerat  l’espectacle Històries d’amor i desamor. Poemes, contes i cançons. Darrere aquest títol, i durant quasi bé més d’una hora, els assistents a l’acte vam poder submergir-nos en una atmosfera poètica que, a través de la recitació, la cançó i la dramatització, ens va conduir pels diferents viaranys a què està sotmesa tota relació amorosa. L’amor, tan present en la nostra vida, se’ns presentava com un pretext literari i es desfullava en totes les seves vessants, ben bé com una figura polièdrica. Enamorament, incertesa, esclat, desig,  passió, tendresa, desamor, indiferència... Tots aquests sentiments van anar traspuant per la sala a través de la paraula feta vers. I entremig hi va haver un espai per a la reflexió, però també per al somriure i la rialla., perquè paradoxalment l’amor i el desamor, sota el recurs de la ironia, se’ns poden presentar rere una màscara desdramatitzada que ens evoca l’absurditat de moltes  situacions quotidianes que també han estat recollides des d’una òptica literària.. I així, entre rialles i silencis, tot de fragments poètics i narratius, extrets bàsicament d’autors contemporanis catalans, van anar sorgint  per recordar-nos, un cop més, la capacitat de la literatura de recrear, sota missatges de vegades aparentment indesxifrables, la història reiterativa de la humanitat.

Marta Matas

dimarts, 17 de maig del 2011

Carnaval

Les festes de Carnaval a casa nostra, també conegudes per Carnestoltes o Darrers Dies, se celebren de Dijous Gras a Dimecres de Cendra, sempre en lluna nova. S'estructuren al voltant d'una seqüència ritual que inclou l'arribada, el regnat, la mort i l'enterrament a la població d'un personatge anomenat Carnestoltes. El Carnaval és una setmana que es caracteritza per ser un moment de transgressions desenfrenades, per la sàtira política, pels enfrontaments festius, per les desfilades de comparses i rues plenes de gent disfressada, per les mascarades i per tot tipus d'altres inversions dels papers socials, moments de revolta controlada en què el món es posa momentàniament de cap per avall. Uns dies plens d'excessos previs a l'arribada de la meditació i els dejunis propis de la Quaresma.

Aquest curs també hem celebrat el Carnaval a l'Institut. Ho vam fer el divendres 4 de març i com cada any, vam fer classe fins a dos quarts de dotze i a partir de les dotze del migdia va començar el festival en el que hi van participar gairebé tots els grups d'estudiants del nostre centre. Van ballar, es van disfressar i van fer molta gresca! Els diferents grups van anar desfilant per l'escenari de la Sala d'Actes per ordre, des dels més petits fins als més grans. Hi havia un jurat format per diferents professors del centre i la presidenta de l'AMPA.

Van començar la festa els alumnes de 1r d'ESO A que van ballar la cançó "Just Dance 2" disfressats de rapers. Segon d'ESO A van ballar la cançó "Friends Best Crew" vestits de mariners. Els alumnes de 3r d'ESO A van ballar un remix vestits amb el pijama. Els alumnes de 4t A van ballar la cançó "De Gospels" vestits amb bosses de brossa i els de 4t C, van entonar una "xirigota" i representaven un grup d'estudiants i una professora.
Després van actuar els alumnes de batxillerat. Van començar el de 1r de BAT A que van ballar la cançó "Tu mejor" i també anaven vestits amb el pijama. Els van seguir els de 1r de BAT B amb la cançó " Tester Lady" i anaven disfressats de mestresses de casa amb estris de neteja inclosos.
Després, els alumnes de 1r de BAT D, que es feien dir "Els Werners", van ballar vestits de criatures, amb bolquers i xumets.
Finalment, els alumnes més grans del centre, els de 2n de BAT B, van ballar la cançó de "Grease" i anaven vestits com els protagonistes de la pel·lícula musical.
El jurat va decidir que els guanyadors del festival de Carnaval d'aquest curs 2010-2011 fossin els alumnes de 4t d'ESO C.



Alumnes de 2n de Batxillerat

Alumnes de 2n de Batxillerat actuant

Alumnes de 1r de Batxillerat

Alumnes de 1r de Batxillerat

Alumnes de 2n de Batxillerat

Actuació dels alumnes de 4t d'ESO

Guanyadors del festival de carnaval de 2011

Equip de redacció de la revista

dilluns, 16 de maig del 2011

El Sátiro

Aquella misma tarde cogí un vuelo hacia Grecia. Llevaba tiempo queriendo volver i reencontrarme con esa tierra mágica y misteriosa en la que han nacido tantos mitos y leyendas. Iba en busca de escuchar nuevas historias que me transportasen a otro mundo, al mundo de la mitología, de la fantasía y lo irreal. Aunque lo que encontré no fue algo irreal y fantasioso precisamente.

Llegué por la noche, llovía a mares y hacía un frío que helaba hasta a los enamorados más apasionados. No me esperaba nadie allí, así que cogí un taxi y me alojé en el motel más cercano, no me importaba lo sucio, cutre o viejo que fuera, porque al día siguiente ya no estaría allí, viajaría una hora más en coche hasta llegar al pueblo de mi infancia, donde nací y me crié, donde se esconden mis recuerdos más puros e inocentes. Como anhelaba volver a entrar en mi casa, sentarme en mi cama, abrir viejos cajones, rebuscar en el pasado… Pero aun estaba en el motel, dispuesta a dormir cuanto antes para que la noche pasara lo más rápida posible.

Pasó una hora y no conseguí conciliar el sueño, se debía a un cuadro que había colgado en frente de la cama, no podía dejar de mirarlo, no podía cerrar los ojos sabiendo que él me miraba. Me levanté y me dispuse a cogerlo, con cierta irritación casi que lo arranqué de la pared, y me fijé en el dibujo, se trataba de un monstruo, tenía cara, brazos y torso de hombre, piernas de cabra, una barba que le llegaba a la cadera, y como unos pequeños cuernos en la frente, en el cuadro estaba representado tocando una especie de instrumento parecido a la flauta, y en el margen inferior había escrito: “Pan” (Pan).
Sin duda alguna se trataba del dios Pan, el dios de los sátiros, adorador de Dionisio. Nunca había visto una representación de un sátiro como aquella, siempre los había visto representados como seres felices y alegres, pero este cuadro tenía un aura oscura, realmente me empezó a entrar miedo y tiré el cuadro dentro del pequeño armario de madera que estaba situado al lado de la puerta.
Entonces me acosté de nuevo y me dormí del tirón hasta el amanecer.

Un sol rojo empezó a colarse por la ventana, iluminando toda la habitación, y cegada  por la luz me desperté. Al abrir los ojos y mirar a la pared de enfrente me quedé sin respiración. El cuadro estaba colgado de nuevo. Me froté los ojos varias veces y me pellizqué por si acaso seguía soñando, pero nada de eso funcionó, el cuadro seguía allí, y seguía mirándome con ese toque de maldad que tenía.
No quise seguir mirándolo ni volver a tocarlo, cogí mi maleta apenas deshecha y me fui de aquel odioso motel.
Con el primer taxi que paró me aventuré a la carretera con destino a mi pequeño pueblo.

Una vez bajada del coche, un estallido de recuerdos me inundó a la vez, el olor de las flores y de la hierba mojada por el rocío de la mañana, los árboles, el sonido de los pájaros, el parloteo de aquella gente humilde y buena, la risa de los niños…
Todo era como entonces, parecía que el tiempo allí no pasara nunca.

Apresurada dejé todas las cosas en mi casa, y me dispuse a salir a pasear entre los árboles, y disfrutar de aquellas sensaciones.

Entre las ramas, el follaje y demás, llegué a una hondonada circular delimitada por unas piedras puestas en orden y de pie, estaban tan bien colocadas que parecía más bien una obra humana aquello. En el centro se podía distinguir una gran roca redonda aplanada. Bastante extraña también, entonces escuché murmullos y me escondí detrás de un tronco seco que había en el suelo.

Salieron hablando de entre los árboles dos hombres, uno joven y otro anciano.

-¿Este es el altar del que me hablaste? Es bastante grande y espectacular, demasiado para hacer sacrificios animales.-Comentó el joven mientras se acercaba a la roca circular.
-De eso precisamente te hablaba antes, este es un altar especial, aquí no hacían sacrificios animales…
-¿Quieres decir que también hacían sacrificios humanos?
-Hay una leyenda que habla sobre el dios Pan…-el anciano empezó a explicar una leyenda sobre Pan, yo presté total atención a aquello que decía, me había vuelto a acordar de aquel cuadro y se me había puesto la piel de gallina.-…y dicen que si concedían sacrificios humanos a este, los dioses te recompensaban con poderes, entre ellos el de la vida eterna…
-¡Bobadas!-dijo el joven mientras se reía-¡si eso fuera real, la cantidad de inmortales que habría en el mundo sería exagerada!
-No todo el mundo conoce este sitio, en este pueblo sólo quedamos tú y yo con conocimiento de él, mucho se ha hablado de esta leyenda, pero nunca han hallado el lugar y han acabado creyendo que todo era mentira.
-¿Y tu no crees que sea mentira?
-Observa estas huellas.
-Parecen las huellas de un macho cabrío.-dedujo el joven mientras se acercaba al suelo.
-¿Estás seguro? Fíjate bien.
-No, no pueden ser de un macho cabrío, son demasiado grandes para ello, pero…

En ese momento me recorrió un escalofrío tal que lo noté hasta en los huesos.

-¿Y te has fijado en las inscripciones de la roca?-añadía el viejo señalando al altar.
-Están muy desgastados, no se acaban de distinguir del todo…

En ese momento el anciano sacó un cuchillo y con la otra mano empujó al joven por el cuello hasta tumbarlo en la roca, el joven le sostuvo la mano con el cuchillo; forcejearon durante un rato y el anciano ya cansado, acabó cediendo y el joven se hizo con el cuchillo cambiando ahora la postura de los dos, estando el viejo tumbado en la roca y el joven encima con el cuchillo; finalmente, de una manera extrañamente natural, se acabó deslizando el cuchillo atravesando el cuello del anciano, formándose así un gran círculo de sangre a su alrededor.

El joven estaba atónito, pues apenas en unos minutos le habían intentado asesinar y había acabado matando él al viejo que hacía un momento le acompañaba en una agradable charla por el bosque.
Entonces vi algo en lo que no me había fijado antes, era un objeto brillante que se encontraba al pie del altar. El joven lo cogió y se lo colgó alrededor del cuello, parecía una especie de amuleto.
Entonces el joven empezó a caminar decidido hacia un rio que se encontraba al lado mientras iba deshaciéndose de las ropas.
No parecía que supiera lo que estaba haciendo, no tenía expresión en la cara, y los ojos se le habían puesto en blanco.
Una vez se encontró en la orilla del río, se contempló en el reflejo del agua mientras de repente empezaba a sufrir como una especie de mutación; le salieron pezuñas en los pies, pelos blancos en las piernas, la barba le creció con una rapidez asombrosa hasta la cadera, y le salieron como un par de pequeños cuernos en la frente; exactamente como en el cuadro, se trataba sin duda alguna de un sátiro en carne y hueso.
Yo solo soñaba con seguir durmiendo en aquel mugriento motel y con despertarme cuanto antes, pero por más que lo intentaba no conseguía despertarme, porque aquello que mis ojos veían, era real.

Entonces una especie de ninfa con el cabello rojo y los ojos verdes salió del agua, le arrancó el amuleto del cuello, lo tiró entre unos matorrales, y se lo llevó con ella cogido del mentón a las profundidades de aquel río.

Tras pasar varios minutos y no ocurrir nada decidí acercarme hacia donde había caído el amuleto, lo cogí y lo observé con detenimiento. Era un amuleto de piedra verde, con un grabado de un sátiro, tenía una luz especial, no sabía exactamente si era por el sol del atardecer o por algo más profundo, pero de repente me empezaron a arder los dedos y lo tiré, y eché a correr hacia el pueblo como nunca antes había corrido.

Una vez llegué a mi casa me puse a pensar en lo ocurrido, analizando si aquello que había visto había sucedido realmente, o había sido mero producto de mi imaginación por la emoción del momento y el lugar.

Sin darle más rodeos al asunto, decidí acostarme y consultar lo ocurrido con la almohada, pero no pude conciliar el sueño, había algo que me penetraba el alma, lo sentía claramente, como una aguja de hielo que se te va clavando hasta lo más profundo del pecho.
Y de repente vi, en la pared de enfrente de mi cama, aquel cuadro que había visto en el motel, con un sátiro con mirada diabólica que estaba penetrando en lo más profundo de mi mente…

Yaiza Páez, 2n BAT

Epilobium Angustifolium

Como ya habréis podido observar, mi nombre es  Epilobium Angustifolium. Sí, es cierto que no es un nombre demasiado común y tampoco es que sea realmente fácil de pronunciar de un tirón pero, sin embargo, rima. Y por mucho que este hecho, a simple vista, os resulte bastante irrelevante y quizás hasta os llegue a parecer estúpido, no lo es de ninguna manera. Ya que mi nombre es tan largo, contiene al menos algún mecanismo que me haga a mí, pero también a todo aquel que me conozca, más fácil la faena de recordarlo.  ¡Es una gran ventaja! Pero como siempre hay algún despistado a quien le cuesta memorizar dos palabrejas, dejo que mis amigos me llamen Epilobio pero cualquiera de vosotros, si nunca se dirige a mí, que me llame Señor Angusti por favor. No es que pretenda recibir un trato de gran respeto –el cual seguramente merezca–  pero sería de mi agrado una ligera muestra de cortesía dado que, personalmente, opino que poco a poco se van perdiendo los buenos modales. Antes de entrar en un debate sin fin, dejadme contar mi historia.
Desde hace ya tiempos remotamente lejanos, mis antepasados, del mismo modo que lo hacemos yo y toda mi familia en la actualidad, han vivido en el campo. Esto no ha sido por dedicarse a labores rurales de ningún tipo, simplemente por el amor a la naturaleza y el desprecio a la vida en la urbe. Durante el último siglo nos hemos asentado en las verdes praderas de la fría Noruega, donde el Sol puede permanecer a la vista durante meses como quedar oculto a la vez que cubre con un negro manto las montañas y los fiordos que nos rodean. Sin embargo, esto acaba causando una interesante atmósfera que nos permite gozar tanto a mí como a toda mi familia de un poco de paz y tranquilidad. Lo digo porque, desgraciadamente, vivimos en una zona un pelín turística; y por pelín solo me refiero a que diariamente, justo enfrente de nosotros, aparcan autobuses -e incluso autocares- llenos de turistas de nacionalidades variopintas.
Personalmente no creo que el lugar donde vivo junto a mis padres, primos, hermanos e hijos sea particularmente bello pero ya sabéis lo que se dice; “para gustos, colores” y para colores la gran inmensidad del espectro electromagnético, eso sí, la de su zona visible por el ojo humano. Y tantos gustos y colores hay como tipos de personas y clases de autobuses. Yo no me había fijado antes pero hay gran variedad de transportes públicos y privados para un número pequeño –des de una docena de personas- hasta autocares con casi medio centenar de jubilados. Los jubilados, generalmente, nos tratan bastante bien; en cambio, son los más jóvenes quienes nos hacen sufrir más. Llegan ellos, tan pequeños, embutidos dentro de chaquetas de colores vistosos, acarreando una pequeña mochilita de tonalidades no menos sorprendentes a sus espaldas y, sin dar aviso alguno más que sus agudos chillidos, invaden nuestra propiedad arrasando con todo lo que encuentran a su paso. Es realmente aterrador. La semana pasada acabaron con la parcela del Señor Algidum y fue tal la brutalidad que los únicos supervivientes fueron sus dos hijos menores de sonrojadas mejillas. Y, perdonad mi indiscreción, pero claro está que la culpa de todo lo sucedido la tienen los padres que, en vez de vigilar a sus pequeños asesinos, posan de forma extravagante para los retratos familiares.
Así que si alguna vez pasáis por las bonitas tierras de Noruega pensad en mis primos y, si os queda un lugar vacío en el corazón, pensad también en mí cuando bajéis lentamente del autobús y os dispongáis a pisar las verdes praderas que son mi hogar.

Xavier Cucurull, 1r BAT B

Poema a Escala Musical

Un día típico de poesía,
las paredes pintadas de melancolía,
los muebles invisibles en la soledad.
Un poco tópico todo,
demasiado poético.
Nota do menor

No busco rima,
no busco versos.
éstos se escapan de la cárcel que es el silencio.
Nota re mayor

Un día largo,
el sueño me adormece los sentidos.
Muchas cosas que contar,
evitando cosas que sentir.
Nota mi menor

Busco cobijo hasta que llegue la noche,
hoy ha sido un día solitario,
sólo me espera mi guitarra.
Nota fa sostenida

Pero en realidad encuentro una guitarra fría,
que hoy no expresa nada;
no la dejo,
no puedo.
Nota sol mayor

De todas maneras ella sigue ahí,
a mi lado, aunque solamente es un objeto.
Quizás por eso.
Yo le doy un significado, pienso,
pero en realidad ella me da un significado a mí.
Nota la menor

Busco las notas más graves, más profundas,
las que calan hondo.
La guitarra posa sobre mí,
me concentro en esas notas.
Entran dentro y recorren el lugar vacío de mi mente.
Nota si séptima

No escojo ninguna melodía, los dedos tocan solos,
nada especial, nada triste en realidad.
Notas sin sentido, sin orden, o quizás no.
Quizás es lo que realmente tengo que decir.
Nota do mayor


Sandra Mendo, 2n BAT B

La rosa

La rosa és vermella,
vermella és la rosa.

Un color apassionant
que va enamorar
a una princesa extravagant.

Un noi ben plantat
 un drac va matar
per una noia conquistar.

Una rosa li va entregar
i la princesa la va agafar.

Un petó li va donar
  i amor per sempre va quedar.
 
 
Míriam Borrero Acosta, 2n ESO A

Sortida al Museu Bíblic de Tarragona

El 16 de febrer, els alumnes de l'assignatura de religió vam anar a Tarragona amb tren i vam visitar el Museu Bíblic.
El Museu Bíblic Tarraconense (MBT) va ser fundat a les dependències del Seminari de Tarragona l’any 1930 pel Dr. Josep Vallés, canonge lectoral de la Catedral de Tarragona, professor de Sagrada Escriptura de la Universitat Pontifícia Tarraconense i professor de Sagrada Escriptura del Seminari Conciliar Pontifici de Tarragona. A través dels seus viatges a Terra Santa i a altres països de l’Orient Mitjà va recollir peces arqueològiques, mapes, reproduccions i objectes de culte relacionats amb el món de la Bíblia, que va anar dipositant al Seminari, i que van donar peu al Museu Bíblic del Seminari Pontifici de Tarragona.
El recorregut que vam fer pel MBT va ser molt interessant. La visita va ser guiada per una senyora molt agradable que es deia Míriam, la qual ens va mostrar i explicar coses relacionades amb la geografia, la història i la arqueologia, la numismàtica, la història literària i el culte sobre el món bíblic.
Algunes de les coses que ens van cridar l'atenció van ser les Bíblies que hi ha al museu, des de la més antiga fins a la més actual, i la seva descoberta i història. També ens va sorprendre la història de la Pedra de Rosetta que és una pedra de granit fosc on hi ha gravat en dues llengües diferents, egípcia i grega, però en tres escriptures (jeroglífica hieràtica, demòtica egípcia i grega), un mateix decret de Ptolemeu V del 196 aC. Com que el grec era ben conegut, la pedra va ser la clau per al desxiframent dels jeroglífics egipcis, el 1822, per Jean-François Champollion i el 1823 per Thomas Young. La descoberta va facilitar la traducció d'altres texts jeroglífics. La pedra que hi ha al MBT és una rèplica de l'original que actualment es troba al Museu Britànic de Londres.
Quan vam sortir del museu, vam anar tots junts a esmorzar a una cafeteria i després vam anar a fer un tomb fins l'hora d'agafar l'autobús per tornar cap a Cambrils.
Ens ho vam passar molt bé i vam aprendre moltes coses interessants! 
 
Equip de redacció de la revista

Venda de samarretes

El dia 15 d'abril, els alumnes de 3r d'ESO A i B, van vendre samarretes per aconseguir diners per al viatge de fi de curs.

La venda de samarretes va començar a l'hora de l'esbarjo, però abans, uns alumnes encarregats ho van organitzar tot. Van posar taules a l'entrada de l'institut i també en van posar a fora al carrer per si la gent que passava en volia comprar.

Tenien dos tipus de samarretes; unes eren blaves amb un dibuix a la part del darrere que el va fer un alumne del centre. Aquestes samarretes costaven dos euros. Les altres samarretes eren negres i tenien l'emblema del nostre centre. Aquestes altres costaven tres euros.

Hi havia moltes samarretes i a més, de totes les talles: de la S fins la XXL.

Les van vendre gairebé totes, tant a professors com a alumnes com a gent que passava pel carrer i els beneficis que van obtenir van ser d'uns 300 euros aproximadament.
A dos quarts d'una van recollir la paradeta per anar al poliesportiu per veure els companys de l'institut que jugaven a futbol.



Alguns alumnes de 3r d'ESO venent samarretes


Equip de redacció de la revista

dimecres, 11 de maig del 2011

Jornada Esportiva

El dia 15 d'abril, des de les dotze fins a les dues del migdia, els cursos de 3r i 4t d'ESO, juntament amb els alumnes de batxillerat, van anar al Pavelló Esportiu del municipi situat al davant del nostre institut. Hi van anar per a celebrar la jornada de futbol sala.
Hi van participar molts equips organitzats pels mateixos alumnes. Es va jugar a dues pistes diferents per tal d'anar més ràpid. Tothom va tenir l'oportunitat de jugar contra tots els equips.
No hi va haver un guanyador segur fins a l'últim moment. Els guanyadors de batxillerat en la modallitat masculina van ser els alumnes de l'equip "El Combinado Nacional". En la modalitat femenina, les guanyadores van ser les P.S.E.I. Dels equips de segon cicle van guanyar "Els Cara Huevos" i de primer cicle, "Los Cholos".
Els alumnes de primer cicle no van poder anar al poliesportiu per motius de seguretat.
La jornada va durar fins les dues, hora en què es va saber qui eren els guanyadors. Les medalles es van donar el dia que vam celebrar l'acte literari de Sant Jordi. 













 

Laura Matas, 3r ESO B

Preparem l'esmorzar

Com cada any, els alumnes de 3r d'ESO van organitzar la venda de productes per esmorzar per tal d'aconseguir diners per al viatge de final de curs de l'any vinent. Normalment, la venda de l'esmorzar coincideix amb alguna celebració. Aquest any ha coincidit amb la festa de l'Acte Literari de Sant Jordi que es va celebrar el divendres 29 d'abril.
La preparació de l'esmorzar va començar a quarts de deu. Els alumnes de 3r A i 3r B es van organitzar en diferents grups. Per una banda, un grup d'alumnes van anar al supermercat a comprar pa, embotits, oli i tomàquets per a fer els entrepans. També van comprar diferents tipus de begudes: refrescos, sucs... Un altre grup d'alumnes eren els encarregats de preparar les taules per a fer la paradeta. Van folrar les taules amb estovalles de paper i quan va arribar l'altre grup, els van ajudar a fer els entrepans. Mentrestant, un altre grup d'alumnes feia els cartells dels preus.
També van tenir la col·laboració d'algunes mares. Un parell de mares van fer una truita de patates; una amb ceba i l'altra sense. Unes altres mares van preparar uns pastissos; n'hi havia de xocolata, de llimona... I també hi havia coques i magdalenes.
Van omplir les taules amb tots els pastissos, entrepans i begudes i quan es va fer l'hora de l'esbarjo van començar a vendre. Alguns professors van passar mentre ho estaven preparant i ja els van comprar l'esmorzar.
El dia anterior, alguns alumnes de 3r van passar per la resta de les classes de l'institut per informar l'alumnat que vendrien l'esmorzar.
Els entrepans van tenir molt d'èxit, tant que fins i tot van haver de tornar al supermercat per a comprar més pa i així, poder preparar-ne més. Els entrepans grans costaven 1'5 euros i els petits, 1 euro. El preu de les begudes oscil·lava entre 10 i 50 cèntims. A més, com que van sobrar samarretes del dia de les Jornades Esportives, els alumnes van decidir aprofitar aquell dia per tornar-ne a vendre. El fet és que no en van vendre moltes, però encara hi va haver gent que en va comprar.
El resultat va ser bo, tot va sortir molt bé i els alumnes de 3r van aconseguir gairebé 100 euros. 

Imatge d'alguns alumnes venent l'esmorzar

Equip de redacció de la revista 

Una historia mágica

Una mañana de verano, un niño llamado Nacho, se encontraba en la casa de veraneo de sus abuelos en Torrox (Málaga); Nacho iba con su abuelo a pescar todas las mañanas. Esa mañana de verano  Nacho llego antes a la zona de pesca, Nacho avistó un gran pez dorado, rápidamente fue a contárselo a su abuelo. Su abuelo corrió a verlo pero en ese momento el pez desapareció, el abuelo pensaba que era todo fruto de su imaginación y no le creyó.
Nacho muy desilusionado se fue a una playa más lejana, allí se sentó junto a la orilla, de repente escuchó una voz que le llamaba, Nacho se dio la vuelta porque creía que era su abuelo pero no, la voz venia del agua. Nacho se acercó al agua y cuál fue su sorpresa que el pez dorado, el pez que había desaparecido, estaba allí y hablaba. Él se quedó muy sorprendido al ver que ese pez hablaba y que sabía su nombre. El pez lo vio muy asustado y le dijo: Nacho,  no te preocupes, no te voy a hacer daño. Tranquilo, sólo soy un pez que habla. Y Nacho le respondió ¿Cómo sabes mi nombre? El pez muy tranquilo a pesar de los saltos que Nacho daba sobre el agua le contestó: es una larga historia amigo, pero si la quieres saber ven conmigo. Él le siguió, pensó que no pasaría nada, los dos se adentraron en el mar. El pez le dijo que si quería conocer toda  la vida que había bajo el agua. Nacho le dijo que su habilidad, precisamente, no era la de la respiración bajo el agua, pero que le encantaría . El pez le dijo: no te preocupes Nacho que no te pasará nada, ya verás. De repente,  Nacho se zambulló y él notó que no se ahogaba, no le costaba nada respirar bajo el agua. Nacho le preguntó al pez : ¿Cómo puedo hacer eso? El pez le contestó : la magia del mar, eso es lo que hace que no te ahogues.
Cuando estuvieron en lo más profundo del mar algo brillaba muchísimo Nacho vio algo que ningún ser humano había visto, algo maravilloso, algo sorprendente ,una bola de luz  en el fondo del mar muy grande. Nacho se quedó anonadado, no se lo podía creer. De repente vio un gran cartel que ponía: SIRELANDIA .
El pez dorado y él se adentraron en la gran bola de luz. Cual fue su sorpresa  que vio una ciudad, una ciudad como las que había por encima del mar pero solo había una gran diferencia; las personas. Las personas no  tenían piernas, las personas tenían cola  y todo indicaba que eran sirenas y sirenos. Nacho cada vez estaba más sorprendido pensaba que todo era un sueño no se lo podía creer y se empezó a pellizcar las mejillas con fuerza. Al ver que no servía para nada que no valía la pena, desistió de seguir intentándolo. El pez lo llevó hacia un gran edificio donde había dos guardianes en la puerta. Subieron hasta el último piso del edificio, allí en lo más alto de aquel edificio se encontraba un sireno, era muy grande con un tridente vestido de azul brillante y con una barba muy  larga. El sireno se presentó y le dijo que era Aarón, el rey de todos los sirenos de esa gran ciudad a la cual la llamaba “gran bola de luz”.
Aarón le presentó a su hija Teresa, una niña muy guapa de la cual Nacho se quedó prendado al verla. Nacho habló con Teresa y le dijo todo lo que había sentido al verla. A Teresa le había pasado lo mismo y así se lo dijo, los dos muy enamorados fueron a hablar con el padre de Teresa. Aarón les dijo que era imposible ya que el efecto de la respiración bajo el agua no duraría mucho más de dos días, pero le propuso otra opción: si te conviertes en sireno podrás estar toda la vida junto a mi hija Teresa pero tendrás que olvidarte de toda tu familia y amigos de toda la vida que hay fuera de aquí, lo deberías de dejar todo por mi hija. Nacho dijo que si, que no le importaba porque la quería, que nunca había sentido lo que sentía por su hija y que aceptaba, pero sólo le pidió una última cosa, que pudiera ver por última vez a su familia. Aarón con su magia concedida por todos los seres vivientes del mar, en un espejo hizo aparecer la imagen de su familia. Tenían cara de preocupación y Nacho quería saber el ¿por qué? Aarón le explicó que no había transcurrido tan poco tiempo como él  pensaba, en realidad habían pasado tres días. No apareces por tu casa tu familia está muy preocupada y necesitan saber dónde estás.
Nacho cogió de la mano a Teresa y le dijo que ahora no  podía estar con ella però que cuando volviera a verla no se separaría de ella.  Y le dijo: el tiempo que esté lejos de ti nunca te olvidaré y pensaré en ti cada segundo que no esté a tu  lado.
Nacho se despidió de ella pero le seguía rondando una pregunta por la cabeza ¿Cómo sabían quien era? Aarón le respondió: es cosa del destino, te llevamos observando desde que naciste porque nosotros sabemos que tu eres buen chico y que tarde o temprano harás feliz a mi hija. Ahora vete, tu familia te espera. Tranquilo, cuando vuelvas, nadie se acordará de nada.
Nacho volvió a su casa, todo el mundo creía que se había quedado dormido en alguna playa y que por eso había llegado un poco tarde, pero Nacho no dejaba de pensar en Teresa.
Al cabo de unos años Nacho volvió a la playa donde había visto por primera vez al pez dorado  y allí estaba esperando a que él estuviera preparado y pudiera volver. Nacho volvió a “la gran bola de luz” y  allí estaba Teresa, esperándole. Y como él prometió, se convirtió en un sireno. Se casó con Teresa  y hasta el día de hoy Nacho y Teresa siguen juntos y nadie ni nada los separará.

Celia Maldonado, 2n ESO A

L'univers

Feia un dia molt bo. Era a la tarda després de sortir del col·legi, la Judith estava mirant per la finestra aquell sol i aquell mar que es veia al fons tan blau. Va mirar al cel, no hi havia núvols , encara es podia veure la lluna tant grossa i definida. La Judith sempre havia tingut curiositat per saber com era la superfície de la lluna i com que no podia anar-hi se la va imaginar. Hi veia unes grans explanades de terra gris que a la vegada eren camps de golf i els cràters servien per posar la pilota.... Tampoc calia caminar perquè podies anar flotant als llocs, no hi havia cotxes ja que podies recórrer tota la lluna amb una hora...
D’aquesta manera va passar la tarda i quan se’n va adonar el cel era negre. Com no hi havia núvols es podien veure milers d’estrelles que formaven dibuixos molt bonics. A ella li agradava molt tot el que formava part de l’astronomia i volia ser astrònoma de gran.
Com que totes les coses que ella s’imaginava no volia oblidar- les, va voler apuntar-ho tot en una llibreta per intentar publicar les seves idees un cop fos gran. Va agafar la primera llibreta buida que va trobar i va començar a escriure:
“No crec que l’univers sigui fosc, amb la quantitat d'estrelles que hi ha, hauria de tenir molta llum i els astronautes haurien d’anar amb ulleres de sol molt potents. Molts cops he pensat què passaria si no hi hagués l’univers... Res no passaria, no existiria absolutament res.... Em costa una mica  pensar com és de gran, perquè segurament si algun astronauta cau de la seva nau espacial es passaria la vida caient i caient en un buit que no s’acabaria mai. Amb el gran que és hi ha d’haver vida en un altre lloc per força; molta gent creu que estem duplicats , que per exemple hi ha un altre jo i un altre tu, sempre he pensat que jo seria l’autèntica , també els dobles serien el contrari de nosaltres, si una persona és molt bona pot ser que  l’altre jo sigui un delinqüent i viceversa. Quan algú t’ensenya  les constel·lacions sempre et diu: "mira aquesta té forma de casa... i l'Óssa Major de carro..." Jo mai  els hi he sabut veure la forma, trobo que és molt difícil reconèixer-les  i tampoc sé com s’ho feien abans per orientar-se amb les estrelles, perquè entre totes les que hi ha, trobar la que t’interessa deu ser molt difícil i si un dia el cel esta tapat , com s’ho farien?
Ja era fosc i se’n va anar a sopar, i després se’n va anar al jardí on tenien una hamaca que ella sempre feia servir per mirar el cel i les estrelles. Es va fer molt tard i es va quedar dormida i tot el que havia escrit sobre l’univers li va servir per fer una redacció que havia de presentar l’endemà a l’escola.

Aitana Javaloy, 2n ESO A.

Sortida al barri dels pescadors

El passat dimecres 4 de maig de 2011, els alumnes de 2n d’ESO A vam anar al Port de Cambrils amb les professores  Marigel Soldevilla i  Maria Herrero.
Vam anar al centre de turisme, al costat del Parc dels pescadors,  on ens vam esperar que vingués el monitor que ens va guiar durant  la sortida. El monitor que es deia Jordi, era el mateix que vam tenir a l’excursió de “mirem a la muntanya”. Ens va donar un dossier on hi havia un mapa del municipi i unes preguntes sobre el barri dels pescadors que està situat al port de Cambrils.
Després de fer el dossier relacionat amb el barri ens vam trobar  davant  la porta de l’església de Sant Pere, a les 12 del matí. Allí vam aprofitar per  esmorzar  i després d’haver esmorzat,  vam  anar cap a la llotja.
 Quan estàvem a la porta del recinte de la llotja, el monitor ens va ensenyar unes fotos de l’antic port de Cambrils. Després, vam entrar a la llotja per a veure els peixos que pesquen els mariners i  ens van explicar les tècniques que utilitzen per a pescar. Tot seguit, vam fer un simulacre de subasta de peix en la que vam participar activament. Vam fer grups i ens vam donar  uns diners de “monopoly”i per un moment ens vam convertir en peixaters. Després, cada grup va comptar el gènere que havia obtingut i els diners que havia estalviat. Vam arribar a la conclusió que les que havien obtingut més beneficis van ser la Miriam Borrero i l’Andrea Salaet.
Finalment, vam tornar a l’Institut on hi vam arribar a un quart d’una. Aquesta sortida ens va agradar molt i a més a més vam aprendre molt del poble on vivim.
 
Celia Maldonado, 2n ESO A