Entrevista a Laura Matas

• Quin curs fas? Estic estudiant 3r d'ESO a l'Institut Cambrils.
• Practiques algun esport? Sí, l'atletisme.
• Ho fas d'una manera professional? Podria dir que sí ja que hi dedico molt de temps i vaig a competir a diferents llocs.
• Com vas entrar en aquest món? Va ser a través de la meva família perquè hi ha membres d'aquesta que han practicat aquest esport i des de petita que hi estic familiaritzada.
• I què significa per a tu? Doncs és una forma de vida i en part, forma part de la meva vida, precisament perquè ho he viscut des de petita.
• Has d'entrenar per poder competir? Sí, clar que sí!
• I quants dies entrenes a la setmana? Entreno cinc dies.
• Amb quin equip entrenes? Amb el Nàstic de Tarragona, però estic fitxada per l'Agrupació Atlètica Catalana.
• Has guanyat algun premi? Sí
• Quants? He guanyat quatre medalles; una de plata i tres de bronze.
• Vas a competir fora de Catalunya? Sí, per exemple a Oviedo, a Castelló...
• I has competit en altres països? No.
• Fins quan et veus fent aquest esport? No ho sé, però m'agradaria que fos tota la vida! 
  
  
  Que tinguis molta sort, Laura! 
  
  

  
  
  
  Equip de redacció de la revista 

Entrevista a alumnes de 1r cicle d'ESO

Entrevista a  Míriam de 2n d'ESO

1.- T'agrada el projecte 1x1 ?

No,perquè no em sembla el mètode més apropiat perquè estudiéssim. La veritat és que ens distraiem massa amb els jocs i les pàgines webs.

2.- Com el milloraries ?

Tenint els llibres de tota la vida i utilitzant les pissarres digitals i els ordinadors en algunes classes o activitats en concret. Penso que hi ha assignatures en què l'ús de l'ordinador és més apropiat, però n'hi ha d'altres en què no podem fer massa cosa com per exemple en matemàtiques.

3) Penses que ha estat una bona idea aplicar aquest projecte a les aules ?

Per una part sí i per l'altra no perquè per una banda tenim a l'abast tota la informació que necessitem, però per l'altra, també tenim tota mena de distraccions.

Entrevista a Claritza de 1r d'ESO

1.- T'agrada el fet d'haver posat ordinadors a les classes?

Sí, perquè mai se m'oblida l'ordinador a casa, en canvi, la llibreta me la deixava molts cops.

2.- T'agradaria continuar amb el projecte 1x1 en la resta dels cursos?

Sí, clar que sí! M'agradaria molt poder continuar amb el projecte 1x1 perquè així sempre tindríem l'ordinador.

3.- Creus que el fet d'utilitzar els ordinadors fa que tingueu la temptació d'entrar a pàgines "prohibides"?

Sí, sovint hi entro. De fet penso que és inevitable perquè fins ara l'ordinador l'havia fet servir per aquestes coses; per entrar als xats, al facebook...

Equip de redacció de la revista

Entrevista a la professora Maria Jesús Laplace

1.- Creu que és efectiu el projecte 1x1?

Crec que per als alumnes amb dificultats acadèmiques no ho és. En canvi, per a tots aquells que es prenen els seus estudis amb la seriositat corresponent, crec que pot ser molt enriquidor.

2.- Creu que els alumnes traballen més amb els ordinadors o amb els llibres?

L'ordinador és una eina més atractiva que el llibre de text i per tant, pot ser més motivadora per a l'alumnat, però alhora, l'alumne encara té el concepte d'associar l'ordinador amb el lleure i per tant, no el percep com a eina de treball o d'estudi.

3.- Podeu controlar el que fan els alumnes als ordinadors?

Depén. Si tens un grup reduït d'alumnes és més fàcil treballar i controlar el que fan. En canvi, quan tens una classe molt nombrosa és més difícil poder-los controlar a tots, però no és impossible.

4.- Què és més cómode per a vosaltres, l'ordinador o el llibre?

Tant el llibre com l'ordinador tenen els seus avantatges i, no cal dir, que també hi són els desavantatges, però crec que el millor seria poder treballar amb les dues eines; fer unes coses amb el llibre de text i altres activitats a l'ordinador.

Equip de redacció de la revista

Entrevista a Andreu Sotorra

"No hi ha res que sigui fàcil ni que s'aconsegueixi sense esforç?"  

Foto extreta de Google

Andreu Sotorra

1.- Què pensa vostè de la memòria  històrica?

Les circumstàncies polítiques i històriques del nostre país han fet que els "silencis" s'hagin allargat massa. A partir del 1975, quan es va acabar la Dictadura, les prioritats com a país eren tantes que probablement van passar per damunt de la revisió històrica. També feia por, per cadascun dels dos bàndols, que segons quins fets sortissin massa d'hora a la llum. Ara és bo que s'hagi produït aquesta revifada i que es faci aquesta revisió admetent els crims i les injustícies que es van cometre en un costat i l'altre i deixant que les generacions més joves analitzin finalment qui va actuar a favor de la legalitat i qui va actuar-hi en contra.

2.- A quina edat va començar a escriure? Com? Per què?

La meva primera novel·la amb cap i peus —no publicada— la vaig escriure aproximadament a l'edat dels nois i noies més joves que ara són a l'Institut. Hem de tenir en compte que l'escola d'aquell moment —parlo dels anys seixanta del segle passat— no era com afortunadament és ara. Per tant, no existia la llengua com ara l'entenem, ni la redacció, ni el text lliure, ni tan sols els concursos literaris que ara fomenten la lectura i l'escriptura. Va ser, doncs, un impuls interior enmig d'un desert. Sí que alguna influència devia tenir, esclar. Unes lectures fetes pel meu compte gràcies a algunes novel·les que recollia dels que regalaven a les Caixes d'Estalvis i també, sobretot, per la influència d'un mestre d'origens republicans que sempre va parlar en català a les classes i que, els dissabtes, que encara s'anava a escola, es dedicava a fer-nos fer teatre, titelles, explicava contes i fèiem una revista, com ara es fa. Tot això, cinquanta anys enrere era impensable de trobar-ho en altres escoles. Jo vaig tenir aquesta sort i algun altre company d'aquella època, com per exemple l'avui conegut director de teatre, Lluís Pasqual, amb qui vam coincidir a la mateixa escola de Reus. Allà hi va poder fer ell les primeres direccions teatrals i alguns de nosaltres els primers papers d'actors.

3.- Des de quan volia ser escriptor?

Començar a escriure espontàniament a l'edat vostra no implica que sàpigues que potser vols ser escriptor. Per tant, l'autèntica decisió no arriba fins uns anys després, quan, de cop i volta, començo a guanyar algun premi literari i començo a publicar algun llibre. Esclar que abans del primer premi i el primer llibre publicat hi ha un llarg període d'escriptura i de lectura, però sí que sempre amb el cuquet interior d'expressar per escrit allò que penses, allò que vius i sents en el curt espai de temps que et toca de passar pel planeta.


4.- Si no fos escriptor, què li agradaria fer?

Tot el que he fet des de molt jove —als 14 anys ja treballava en un despatx— ho he fet amb ganes de millorar. Però també he intentat anar buscant sempre camins nous. Vaig deixar l'administració i vaig passar a altres feines com per exemple fer de professor de català, primer, i de mestre d'escola, després. Posteriorment classes per a adults i professors, en el temps que aquests es van preparar en català. I com que també havia fet periodisme radiofònic de molt jove —quan era a Reus, vaig començar-hi als 17 anys— em vaig anar dedicant després de l'etapa de professor, al periodisme (en diaris, revistes, ràdios, uns anys a la redacció de Cultura del diari AVUI, uns anys amb col·laboracions a Catalunya Ràdio, i encara ara amb crítica literària i crítica teatral tant en diaris de paper com en creació de revistes digitals). Ara, es pot dir que dedico un 70% de la meva activitat professional a la literatura —escriure i participar en col·loquis com els del vostre Institut— i un 30% al periodisme. L'escriptura sempre és present.

5.- Com recorda la història del seu passat?

Aquesta pregunta, quan ja s'ha trepitjat la frontera dels 60 anys, requeriria un volum bastant extens. Per tant, per resumir, crec que la gent de la meva edat és una generació que ho ha hagut de fer gairebé tot de cap i de nou: hem descobert el bolígraf, hem descobert la televisió quan no n'hi havia, hem descobert la primera màquina d'escriure portàtil, hem descobert el primer ordinador, hem descobert Internet, hem descobert la tecnologia digital tant en música, com en cinema i ara també en el llibre... Per una banda m'atrau tota aquesta innovació i per una altra banda em sap greu perdre alguns valors passats que ajuden a aprendre què és el sacrifici i l'esforç... Procuro no ser nostàlgic del passat. Però em dol perdre qualitat de vida: el menjar de l'hort, el peix fresc de debò, els gustos de la fruita collida de l'arbre... Avui tot és molt fàcil gràcies als mitjans que tenim. I això ens accelera com a persones fins a oblidar que tot té el seu temps. Ah! i també em sap greu que per l'edat no podré veure la multitud d'innovacions que encara vindran... M'agradaria espiar el món d'aquí a cent anys per un forat... A veure si m'ho deixen fer, des d'on sigui, quan arribi el dia.

6.- Com creu que s'ha de començar a escriure un llibre?

Abans es deia: "En un paper en blanc". Bé, ara, cal dir: "Davant de la pantalla de l'ordinador en blanc". Però sobretot, pensant que pots explicar alguna història que, ni que potser sigui la mateixa de sempre, hi aportaràs alguna visió nova. La literatura és la vida. Amor i mort en són els components bàsics. Cadascú té la seva història personal i la seva manera personal de veure el món. Per escriure, cal ser sincer amb un mateix i amb els possibles lectors. Parlar des de dins. I intentar entendre l'ànima dels personatges del teu llibre perquè són figures virtuals que neixen perquè tu vols i ja no t'abandonen mai.

7.- Què més li agrada a part d'escriure i llegir?

A la vostra edat, a banda del primer periodisme radiofònic, em vaig orientar cap a la fotografia, sempre amb intenció artística, i l'excursionisme de muntanya, amb voluntat també de conèixer el territori i la seva gent. Són dues activitats, la fotografia i l'excursionisme, molt lligades. Sempre les vaig fer gràcies a la influència de gent més gran que coneixia a la meva adolescència, quan era a Reus, gent que eren pioners en aquests camps (Ramon Amigó, Josep Maria Ribas Prous, Enric Pàmies Carreté...) i que eren excursionistes o fotògrafs i un model a seguir. Vaig començar a aprendre català gràcies a Ramon Amigó. Vaig començar a fer fotografia gràcies a Josep Maria Ribas Prous. I vaig començar a fer ràdio gràcies a Enric Pàmies. Fer fotografia als anys seixanta, volia dir fer fotografia total: preparar tu mateix els revelats, els rodets, les càmeres, entrar al laboratori fosc... Impensable avui amb l'avantatge digital de les càmeres. I fer excursionisme als anys seixanta, volia dir sortir a les cinc de la matinada i anar, per exemple, de Reus fins a Prades —ep!, a peu!— no com ara que es fa amb bicileta tot terreny o amb els 4x4 i moltes pistes forestals. Recordo una ruta d'estiu a peu que vam fer amb un company d'escola, dos sols: sortint des de Cambrils, precisament, fins a Tarragona, per tota la costa, en un temps, esclar, que la nostra costa encara era una mà llisa, sense turisme, ni urbanització, ni indústria... Dos dies després, però, per l'esforç, suposo, de la caminada, em van operar d'urgència d'una apendicitis! Tenia 15 anys.

8.- Li va donar suport la seva família quan va decidir ser escriptor?

Mai no s'hi van oposar. I això que sabien que m'hi dedicava des de molt jove, gairebé petit, quan ja feia els primers passos en funcions de titelles amb alguns cosins. Malgrat néixer en una família treballadora de l'època, sense tradició familiar literària, suposo que veien que era el que m'agradava i, interiorment, confiaven que potser sí que arribaria a fer alguna cosa de profit. El meu pare, com sabeu els que heu llegit la novel·la 'Els silencis de la Boca de la Mina', era cambrer, una feina molt respectada en aquella època. I la meva mare havia treballat de jove al mercat i en alguna de les fàbriques de teixits de l'època. A tots ens toca un lloc de naixença sense que el demanem. No me'n penedeixo gens que el meu sigui el d'orígens obrers. Venir d'un món treballador, sense menysprear-ne cap altre, ajuda a veure les coses d'una altra manera. Allò que deia anteriorment: no hi ha res que sigui fàcil ni que s'aconsegueixi sense esforç. Però la satisfacció d'aconseguir allò que un dia t'has proposat és, em sembla, la millor compensació que dóna sentit a continuar tirar endavant, malgrat les dificultats que sempre tenim al damunt.

Una tarda amb Iván Cervantes

El passat dia 10 de novembre de 2010, vam tenir l´oportunitat d´entrevistar a Iván Cervantes. Gràcies a les activitats del Projecte Alumnes Acompanyants,  vam poder compartir una tarda amb el pilot cambrilenc. Iván Cervantes Montero és un pilot d'enduro, disciplina motociclista en què destaca internacionalment havent aconseguit dos sotscampionats mundials (2003 i 2008) i quatre campionats mundials (2005, 2006, 2007 i 2009), tots amb KTM. Ha guanyat també el campionat del món d'enduro Indoor del 2009.

Els Alumnes Acompanyats, és un projecte d´integració social adreçat als alumnes nouvinguts, promogut des del mateix Ajuntament de la nostra ciutat. Aquest projecte, realitza activitats amb l´objectiu que les persones nouvingudes coneguin la nostra llengua, la nostra cultura i costums. Com ja hem dit abans, el dia 10 de novembre, vam conèixer  l´Iván Cervantes a la seva finca privada, que és el lloc on ell entrena cada dia. Per arribar fins allà, vam anar amb trenet. Vam sortir del centre cultural i ens va acompanyar un policia municipal. Vam tenir problemes per arribar fins a la seva finca privada amb el trenet, però gràcies a la gentilesa dels seus familiars, que ens van portar amb el seus cotxes particulars, vam poder arribar-hi. Un cop vam ser tots allà, l’Iván ens va fer una exhibició amb la moto. Va ser impressionant perquè feia salts molt alts i a gran velocitat. Després de fer-nos l’exhibició, vam poder fer-li una entrevista, i després ens va fer una altra exhibició. Hem de dir que, l´Iván Cervantes va estar molt proper, amable i simpàtic amb nosaltres, al igual que la seva família. Vam passar una tarda inoblidable, ens vam trobar molt còmodes, i ens vam quedar amb les ganes de compartir molt més.  Això sí, vam marxar amb molt bon gust de boca.

 

Entrevista a Iván Cervantes

• D'on ve la teva afecció per les motos? L'afecció em ve gràcies al meu pare i al meu germà. A ells els agradava el món de les motos i m’ho van transmetre des de ben petit.

• Com vas iniciar-te en aquest món?  Em vaig inicia quan tenia quatre anys, amb una moto molt petita que em va regalar el meu pare.

• Com és el dia a dia d’Iván Cervantes? Em llevo a les nou del matí, després em vesteixo i me’n vaig a casa dels meus pares a esmorzar. Quan acabo, em fico la roba d'enduro i me’n vaig a entrenar.

• Normalment entrenes aquí?  Sí, normalment entreno aquí a aquesta finca. La vam comprar i condicionar  expressament per poder-hi entrenar i així poder estar amb la família.

• Vius a Cambrils? Sí, m'encanta viure a Cambrils. Sempre que me n’he d’anar de viatge ho enyoro molt, sobretot  la meva família i els amics.

• Què vas sentir el dia que vas ser proclamat Campió del Món d’Enduro?  Vaig sentir una satisfacció molt gran, durant un moment em van passar tots els moments de la meva vida pel davant. És un somni fet realitat. És la recompensa a un esforç molt gran i un orgull per a mi i per a la meva gent.

• Com portes el tema de la popularitat?  Ho porto bé. Per a mi és una gran satisfacció que la gent em reconegui pel meu treball. Però la veritat és que visc tranquil i més aquí a Cambrils. Segueixo sortint amb els amics de sempre i segueixo anant als mateixos llocs de sempre.

• Quins plans tens per al futur?  Actualment, estic entrenant a dos nois.

• Fins quina edat et veus fent aquest esport?  Fins que jo em senti capaç d'anar en moto. Fins que tingui il·lusió i sempre i quan tingui salut. He tingut caigudes importants que m’han apartat durant un temps d’aquest món. Per fer aquest esport és important tenir seny, anar ben equipat i protegit, estar en forma i saber el que fas.

• T'agrada fer coses com les d’avui?  Sí, m'agrada molt perquè jo vull que la gent se n’adoni del que costa arribar fins aquí dalt. M’agrada que em coneguin d’una altra manera, així com avui, d’una manera més familiar  i mai millor dit perquè som a casa meva!

Míriam Carrión. 3r ESO B