Timbre i cap a casa. Eren dos quarts de sis i els alumnes de 3r tenien el permís de la professora per sortir de classe.
Era un fred dia de febrer; tothom portava els seus abrics més calents. En Miquel era un d’ells. Aquella tarda, en Miquel havia de canviar el seu trajecte habitual. Va agafar unes patates de bossa que una companya havia comprat a la cafeteria de l’ institut i es va acomiadar dels seus amics.
En Miquel havia d’anar al port. La seva mare treballava en una botiga al passeig marítim. Era un noi una mica despistat i s’havia deixat les claus a casa, llavors no tenia més remei que anar a buscar les de la seva mare.
Va començar a caminar. El primer edifici pel qual va passar després de sortir de l’ institut, era l’ajuntament. Va voltar el seu cap i es va veure reflectit a les grans vidrieres de l’edifici.
Era un noi bastant alt per als seus tretze anys. Tenia el pèl curt i una d’aquelles cares que inspiren confiança. Encara era un nen, però ja es començava a sentir com un adult.
Va retornar el pas. Després de passar una escola en què estudiava un vell amic seu, va començar a caminar pel vial que portava a Salou. A la dreta d’aquella carretera hi havia un gran descampat que pertanyia al límit municipal de Vinyols. Enmig d’aquella gran esplanada, hi havia una peculiar casa: era petita i antiga i es trobava enmig d’aquell “desert”. Allà vivia l’avi Antoni, un senyor molt conegut pel poble, un senyor que en Miquel coneixia.
Aquell dia hi havia una cosa estranya a la casa; el gos d’Antoni no parava de bordar, això era estrany, ja que encara que fos un gos gran, era molt tranquil.
Va apropar-se a la casa. A continuació va trucar al timbre, però no hi va haver resposta. Un aspecte va cridar l’atenció d’en Miquel: el gos estava bordant cap a fora de la casa. En Miquel era un noi molt curiós, no s’ho va pensar dues vegades i va saltar la tanca de la casa.
Seguidament, va apropar-se al gos i aquest es va tranquil·litzar amb la seva presència. De sobte va començar a bordar un altre cop, volia dir-li alguna cosa a en Miquel. Durant un moment va estar dubtant, però va decidir deslligar-lo i veure què volia.
El que ell no s’esperava és que el gos se n’anés corrent, va saltar la tanca i va córrer cap al descampat. Mare meva, va pensar en Miquel. No va tenir més remei que córrer darrere el gos i tornar-lo a agafar.
De sobte va veure com el gos es va aturar al costat d’uns grans matolls, en Miquel es va apropar, el gos ja no bordava i estava inspeccionant aquelles plantes. En Miquel va agafar el gos, però en aquell moment va saber que volia el gos: en aquells matolls hi havia una persona i directament va saber que era morta.
En Miquel es va quedar parat, mai s’ho hauria imaginat. Va agafar el gos i es va asseure a terra, no sabia què fer. Ni molt menys s’imaginava que la policia arribaria al cap de pocs minuts. Semblava ser que algú va veure en Miquel saltant la tanca de la casa de l’Antoni i va creure que era un lladre.
Ho va explicar tot, per què havia entrat, per què havia agafat el gos, va dir qui era, va ensenyar el seu DNI... Qui li hagués dit que avui aniria a tenir tants problemes? Al cap d’uns minuts aquell lloc es va omplir de policies, que vigilaven l’escena del crim i començaven a buscar proves. També va arribar molta gent intentant saber què havia passat. Entre ells, l’avi Antoni que encara estava més sorprès.
En Miquel va tornar el gos a l’Antoni i més tard la seva mare va arribar, la policia l’havia portat fins aquell lloc.
Va abraçar-lo i li va donar un munt de petons. En Miquel no deia res més, només volia tornar a casa, i així ho van fer.
No va parlar en tot el dia, no li ho va dir a ningú, tampoc va explicar al seu pare el que havia passat, encara que ell ja se n’havia assabentat gràcies a la seva dona. Durant el sopar d’aquella nit, tots van fer un esforç per evitar parlar del tema. Només acabar, en Miquel se’n va anar a la seva habitació a dormir, però no va poder.
Per fi es va calmar, ja no tenia por, ara estava inquiet. No podia dormir, no parava de pensar què li havia pogut passar a aquell noi, era tan jove, com havia pogut acabar mort en aquell lloc.
Al dia següent no va anar a classe. De bon matí un home es va presentar a la seva casa. Era un inspector del mossos d’esquadra i volia parlar amb ell. Aquell policia venia des de Tarragona per investigar el cas i només volia fer unes quantes preguntes a en Miquel. La seva mare va preparar cafès i es van asseure a la sala d’estar.
Després d’estar una bona estona parlant, l’inspector Garcia, que era com l’anomenaven, se’n va anar i li va dir a en Miquel que ja no s’amoïnés per res més, que la policia ja s’encarregaria de tot.
Però en Miquel no es va quedar tranquil, volia saber-ne més, volia saber què havia passat i no volia esperar a que la policia acabés amb el cas. Aquell dia en Miquel ja estava bé i es podia parlar amb tota confiança de tot el que havia passat.
Al dia següent, ja va anar a l’ institut. No va fer falta dir res, tothom sabia què havia passat. En Miquel es va imaginar que tothom se n’havia assabentat a base de rumors. En un principi ningú no li deia res, però van ser els seus amics els que li van començar a parlar sobre el tema. Tots estaven tan intrigats com ell, tant que després de les classes, per la tarda, van decidir tornar a l’escena del crim.
I així ho van fer; corrent van tornar al descampat, però ja no quedava res a veure, la policia ho havia tret tot. Van estar un bona estona investigant, no sabien exactament què buscaven però el fet d’estar allà inspeccionant i buscant entre les plantes i el terra del lloc del crim els va fer sentir com autèntics policies.
De sobte, un cotxe es va apropar. La porta d’aquest es va obrir, era l’inspector Garcia. Va caminar cap als nois que van deixar de buscar res i es van quedar aturats. Era un home simpàtic, abans de res els va saludar a tots i després els va preguntar què estaven fent en aquell lloc.
Va ser Miquel qui va respondre a la pregunta. L’inspector va riure i a continuació va dir que tots junts buscarien alguna cosa que els donés alguna pista.
Tots junts van començar a buscar alguna cosa que els pogués donar una pista, i així van estar un bona estona. En Miquel i els seus amics creien que això era una cosa fàcil però no ho era. Però quan ja creien que haurien d’anar-se’n sense res, l’inspector els va cridar. Havia trobat dos guants amagats en uns altres matolls a un quants metres del mort. Estaven bruts i semblava que estiguessin tacats de sang, sens dubte era una bona prova.
L’inspector Garcia va dir que ja n’hi havia prou i que ja tenia el que buscava. Va dir als amics que ja era tard i que havien de marxar a casa. A més els va recomanar que no tornessin al lloc del crim o algú creuria que eren sospitosos. Ho va dir amb un somriure a la cara. A continuació va pujar al cotxe i quan va veure que els nois ja s’anaven, ell també va marxar.
Durant els dies següents, molts rumors arribaven fins a les orelles d’en Miquel i s’havia convertit en el noi més reclamat a l’ institut. Ell i els seus amics continuaven expectants a rebre noves notícies sobre el cas, necessitaven saber què havia passat, però poc a poc la gent va oblidar-se de la troballa d’en Miquel.
Van passar dues setmanes sense cap notícia i en Miquel ja començava a pensar que s’havien oblidat d’ell. Però per una altra banda, l’inspector Garcia li va assegurar que l’ informaria de qualsevol novetat.
Va passar una altra setmana sense cap notícia, però un divendres, l’inspector Garcia va tornar a aparèixer a casa d’en Miquel. Ara sí hi havia novetats, i molts importants.
L’inspector va comentar que havien estat molt ocupats en altres casos de més prioritat que aquest, però que per fi van poder fer l’autòpsia.
En Miquel i la seva família estaven intrigats i esperaven amb ganes que els comuniqués els resultats: la causa de la mort era un infart i no cap assassinat.
Tots es van quedar aturats, ningú s’ho imaginava. El mort va ser identificat com un veí de Vinyols, casat però sense fills.
A partir d’aquell dia en Miquel va decidir que en el futur seria inspector de policia, aquesta experiència li havia agradat.
Però encara quedaven molts aspectes sense solucionar: de qui eren aquells guants i les taques de sang? I el més important, com havia arribat el mort fins a aquell lloc tan apartat. I amb tantes qüestions a resoldre, el cas anomenat “l’enigma del desert” va quedar tancat, de moment...
Era un fred dia de febrer; tothom portava els seus abrics més calents. En Miquel era un d’ells. Aquella tarda, en Miquel havia de canviar el seu trajecte habitual. Va agafar unes patates de bossa que una companya havia comprat a la cafeteria de l’ institut i es va acomiadar dels seus amics.
En Miquel havia d’anar al port. La seva mare treballava en una botiga al passeig marítim. Era un noi una mica despistat i s’havia deixat les claus a casa, llavors no tenia més remei que anar a buscar les de la seva mare.
Va començar a caminar. El primer edifici pel qual va passar després de sortir de l’ institut, era l’ajuntament. Va voltar el seu cap i es va veure reflectit a les grans vidrieres de l’edifici.
Era un noi bastant alt per als seus tretze anys. Tenia el pèl curt i una d’aquelles cares que inspiren confiança. Encara era un nen, però ja es començava a sentir com un adult.
Va retornar el pas. Després de passar una escola en què estudiava un vell amic seu, va començar a caminar pel vial que portava a Salou. A la dreta d’aquella carretera hi havia un gran descampat que pertanyia al límit municipal de Vinyols. Enmig d’aquella gran esplanada, hi havia una peculiar casa: era petita i antiga i es trobava enmig d’aquell “desert”. Allà vivia l’avi Antoni, un senyor molt conegut pel poble, un senyor que en Miquel coneixia.
Aquell dia hi havia una cosa estranya a la casa; el gos d’Antoni no parava de bordar, això era estrany, ja que encara que fos un gos gran, era molt tranquil.
Va apropar-se a la casa. A continuació va trucar al timbre, però no hi va haver resposta. Un aspecte va cridar l’atenció d’en Miquel: el gos estava bordant cap a fora de la casa. En Miquel era un noi molt curiós, no s’ho va pensar dues vegades i va saltar la tanca de la casa.
Seguidament, va apropar-se al gos i aquest es va tranquil·litzar amb la seva presència. De sobte va començar a bordar un altre cop, volia dir-li alguna cosa a en Miquel. Durant un moment va estar dubtant, però va decidir deslligar-lo i veure què volia.
El que ell no s’esperava és que el gos se n’anés corrent, va saltar la tanca i va córrer cap al descampat. Mare meva, va pensar en Miquel. No va tenir més remei que córrer darrere el gos i tornar-lo a agafar.
De sobte va veure com el gos es va aturar al costat d’uns grans matolls, en Miquel es va apropar, el gos ja no bordava i estava inspeccionant aquelles plantes. En Miquel va agafar el gos, però en aquell moment va saber que volia el gos: en aquells matolls hi havia una persona i directament va saber que era morta.
En Miquel es va quedar parat, mai s’ho hauria imaginat. Va agafar el gos i es va asseure a terra, no sabia què fer. Ni molt menys s’imaginava que la policia arribaria al cap de pocs minuts. Semblava ser que algú va veure en Miquel saltant la tanca de la casa de l’Antoni i va creure que era un lladre.
Ho va explicar tot, per què havia entrat, per què havia agafat el gos, va dir qui era, va ensenyar el seu DNI... Qui li hagués dit que avui aniria a tenir tants problemes? Al cap d’uns minuts aquell lloc es va omplir de policies, que vigilaven l’escena del crim i començaven a buscar proves. També va arribar molta gent intentant saber què havia passat. Entre ells, l’avi Antoni que encara estava més sorprès.
En Miquel va tornar el gos a l’Antoni i més tard la seva mare va arribar, la policia l’havia portat fins aquell lloc.
Va abraçar-lo i li va donar un munt de petons. En Miquel no deia res més, només volia tornar a casa, i així ho van fer.
No va parlar en tot el dia, no li ho va dir a ningú, tampoc va explicar al seu pare el que havia passat, encara que ell ja se n’havia assabentat gràcies a la seva dona. Durant el sopar d’aquella nit, tots van fer un esforç per evitar parlar del tema. Només acabar, en Miquel se’n va anar a la seva habitació a dormir, però no va poder.
Per fi es va calmar, ja no tenia por, ara estava inquiet. No podia dormir, no parava de pensar què li havia pogut passar a aquell noi, era tan jove, com havia pogut acabar mort en aquell lloc.
Al dia següent no va anar a classe. De bon matí un home es va presentar a la seva casa. Era un inspector del mossos d’esquadra i volia parlar amb ell. Aquell policia venia des de Tarragona per investigar el cas i només volia fer unes quantes preguntes a en Miquel. La seva mare va preparar cafès i es van asseure a la sala d’estar.
Després d’estar una bona estona parlant, l’inspector Garcia, que era com l’anomenaven, se’n va anar i li va dir a en Miquel que ja no s’amoïnés per res més, que la policia ja s’encarregaria de tot.
Però en Miquel no es va quedar tranquil, volia saber-ne més, volia saber què havia passat i no volia esperar a que la policia acabés amb el cas. Aquell dia en Miquel ja estava bé i es podia parlar amb tota confiança de tot el que havia passat.
Al dia següent, ja va anar a l’ institut. No va fer falta dir res, tothom sabia què havia passat. En Miquel es va imaginar que tothom se n’havia assabentat a base de rumors. En un principi ningú no li deia res, però van ser els seus amics els que li van començar a parlar sobre el tema. Tots estaven tan intrigats com ell, tant que després de les classes, per la tarda, van decidir tornar a l’escena del crim.
I així ho van fer; corrent van tornar al descampat, però ja no quedava res a veure, la policia ho havia tret tot. Van estar un bona estona investigant, no sabien exactament què buscaven però el fet d’estar allà inspeccionant i buscant entre les plantes i el terra del lloc del crim els va fer sentir com autèntics policies.
De sobte, un cotxe es va apropar. La porta d’aquest es va obrir, era l’inspector Garcia. Va caminar cap als nois que van deixar de buscar res i es van quedar aturats. Era un home simpàtic, abans de res els va saludar a tots i després els va preguntar què estaven fent en aquell lloc.
Va ser Miquel qui va respondre a la pregunta. L’inspector va riure i a continuació va dir que tots junts buscarien alguna cosa que els donés alguna pista.
Tots junts van començar a buscar alguna cosa que els pogués donar una pista, i així van estar un bona estona. En Miquel i els seus amics creien que això era una cosa fàcil però no ho era. Però quan ja creien que haurien d’anar-se’n sense res, l’inspector els va cridar. Havia trobat dos guants amagats en uns altres matolls a un quants metres del mort. Estaven bruts i semblava que estiguessin tacats de sang, sens dubte era una bona prova.
L’inspector Garcia va dir que ja n’hi havia prou i que ja tenia el que buscava. Va dir als amics que ja era tard i que havien de marxar a casa. A més els va recomanar que no tornessin al lloc del crim o algú creuria que eren sospitosos. Ho va dir amb un somriure a la cara. A continuació va pujar al cotxe i quan va veure que els nois ja s’anaven, ell també va marxar.
Durant els dies següents, molts rumors arribaven fins a les orelles d’en Miquel i s’havia convertit en el noi més reclamat a l’ institut. Ell i els seus amics continuaven expectants a rebre noves notícies sobre el cas, necessitaven saber què havia passat, però poc a poc la gent va oblidar-se de la troballa d’en Miquel.
Van passar dues setmanes sense cap notícia i en Miquel ja començava a pensar que s’havien oblidat d’ell. Però per una altra banda, l’inspector Garcia li va assegurar que l’ informaria de qualsevol novetat.
Va passar una altra setmana sense cap notícia, però un divendres, l’inspector Garcia va tornar a aparèixer a casa d’en Miquel. Ara sí hi havia novetats, i molts importants.
L’inspector va comentar que havien estat molt ocupats en altres casos de més prioritat que aquest, però que per fi van poder fer l’autòpsia.
En Miquel i la seva família estaven intrigats i esperaven amb ganes que els comuniqués els resultats: la causa de la mort era un infart i no cap assassinat.
Tots es van quedar aturats, ningú s’ho imaginava. El mort va ser identificat com un veí de Vinyols, casat però sense fills.
A partir d’aquell dia en Miquel va decidir que en el futur seria inspector de policia, aquesta experiència li havia agradat.
Però encara quedaven molts aspectes sense solucionar: de qui eren aquells guants i les taques de sang? I el més important, com havia arribat el mort fins a aquell lloc tan apartat. I amb tantes qüestions a resoldre, el cas anomenat “l’enigma del desert” va quedar tancat, de moment...
Raúl Pavón Amador, 3r ESO A
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada