Oh Déu Meu! Va exclamar el soldat en observar el paisatge de fora de la seva trinxera. Centenars, potser milers de soldats estaven disparant, però no hi havia manera de distingir amic d’enemic. Allò era un absolut bany de sang, els soldats queien entorpits per les restes mortals dels camarades i els rivals a qui disparaven indistintament.
El nostre soldat va tornar a refugiar-se a les trinxeres, confús i espantat pel que acabava de veure, va aferrar-se al seu rifle no com un arma sinó com un salvavides, com a un ós de peluix, s’aferrava a ell per no tornar-se boig, tal era el seu estat. Moltes preguntes passaven pel seu cap: Com sobreviuré? Què faig? Em quedo o surto? Va començar a resar a un Déu en què no creia, a prometre coses que no compliria, i a somiquejar abundantment, demanant no morir. Mentrestant, la bogeria s’estenia cada vegada més al seu voltant.
Va tranquil·litzar-se una estona després, en què va prendre consciència del que succeïa al seu voltant, i va preparar-se per rebre els enemics i mirar de no morir. Poc després, van venir alguns dels supervivents del seu bàndol, visiblement afectats per tot l’horror que just havien aconseguit superar, i li van explicar que tot el que havien fet fins aquell moment quasi no havia servit per a res, ja que no havien aconseguit superar les línies enemigues. Després es van repartir els seus escassos queviures, útils només per mantenir-se vius, tot i que no en massa bones condicions.
Es van decidir a fer torns dins la trinxera per vigilar si els intentaven fer un atac sorpresa i al nostre soldat li va tocar el de mitjanit, així que se’n va anar a dormir aviat per estar descansat quan li toqués. Mentre estava estirat intentant adormir-se va pensar en qui el va convèncer per apuntar-se al servei militar: “És un treball estable i també és fàcil d’entrar, és molt difícil que en algun moment fins i tot hagis de disparar ningú, i després les pensions són molt generoses”. Es va jurar a si mateix que si aquell imbècil no havia mort quan tornés a casa se’l carregaria... bé, si ell tornava, cosa que tampoc semblava molt probable. La primera cosa que va passar per la seva ment va ser que esperava que la seva xicota no es traginés a algú altre mentre ell estava allà. Immediatament després va caure que se suposava que hauria d' estar pensant com de preocupada estaria la seva família, en tornar, acotar el cap i tots aquells pensaments nobles que s’esperava que tinguessin els soldats quan estaven a la guerra. “Bé, les coses no són mai com a les pel·lícules”, es va dir a si mateix abans de sentir una veu darrere seu.
“Et toca”, li va dir un company, “Ja és l’hora? Bé, què hi farem”. Es va aixecar amb parsimònia, va agafar el rifle amb mira telescòpica i es va ficar a vigilar el perímetre. Després de mitja hora es va relaxar lleugerament, ja que no es veia ni una ànima en cinquanta metres en línia recta, i era difícil que tot i la foscor, algú es mogués per allà i ningú el veiés. La seva ment va començar a vagarejar per les coses que hauria de fer si volia sortir d’allà pel seu propi peu i no en una caixa de fusta. El principal era no sortir de la trinxera si no era absolutament necessari, evitar els riscos evidents i anar sempre un pas endavant que els altres per no sortir perjudicat. Llavors es va adonar que s’havia despistat massa i va tornar a posar-se en alerta, les coses anaven sobre rodes, el temps s’estava acabant i no veia res a molta distància així que va respirar tranquil.
Estava plàcidament adormit quan va sentir un tret proper, es va despertar de cop i va agafar la pistola que tenia al costat. El que va veure després el va paralitzar, un dels seus companys estava al terra, però tot el que se suposava que hauria de ser dins del seu cap estava repartit per tota la trinxera. Les arcades van ser massa fortes, i va treure el poc que li quedava per digerir, després d’un segon es va obligar a reaccionar, tothom ja estava alerta i armat. Li van donar l’arma del mort i es van preparar per lluitar, es va agenollar, suava molt, li tremolava l’arma, encara no s’havia recobrat però lluitava per no perdre la concentració. Després d’uns dels deu minuts més tensos de la seva vida, van localitzar el tirador, li van disparar i el van tombar.
Després d’això no va poder conciliar el son en tot el que quedava de nit. Al matí va menjar una cosa que no podia discernir exactament què era, però pel sabor tampoc podia ser res de bo. L’oficial de més rang els va informar que els mantindrien en la seva posició actual indefinidament, fins que la situació de tensió en aquell front es resolgués d’alguna manera, i que per als ferits de diferent gravetat s’enviarien subministraments mèdics. “Bàsicament aquells fills de p*** ens deixen sense reforços i mantenint-nos com una pinyata, perquè els enemics concentrin aquí massa tropes i així puguin acabar amb ells més fàcilment en altres punts”. L’oficial no va tardar a contestar al que protestava: “Que vols que et digui, que no ens abandonaran, que el seu pla inclou d’alguna manera que no acabem amb un tret al cap? No em paguen perquè et menteixi soldat, peròhas de tenir clar que això... això ho fem perquè l’enemic no guanyi, per protegir els nostres compatriotes” “Seriosament et creus tota aquella propaganda nacionalista i tot allò de: Som els millors! L’esperança del mon occidental! La veritat és que no sé a qui he dir enemic, sembla que els que ens enviïn aquí tinguin un complot amb ells per fotre'ns-la doblegada”.
Després del comunicat i de la discussió el pessimisme es va instal·lar en la tropa, ningú no creia que sobrevisqués al següent dia, ni que aconseguís sortir viu d’aquella illa, tots menys el nostre soldat. No sabia encara com, però tenia la certesa absoluta que aconseguiria sobreviure a aquella experiència. Els dies següents van ser molt durs, sabent el que els esperava va haver-hi més d’un suïcidi, i no només en aquella tropa, moltes de les tropes de les trinxeres van tenir “baixes voluntàries” com es va començar a dir sorneguerament. Les batalles que van seguir, van ser cada cop més sagnants i desesperades, semblava que les coses només es podien posar pitjor.
Era el torn de nit, li tocava al nostre soldat, estava nerviós, les coses no semblaven millorar i cada cop les ofensives eren més rotundes. Possiblement guanyarien la guerra, però aquella part semblava destinada al fracàs, llavors els va veure, venien desenes només cap a la seva trinxera. Va despertar els altres, i van començar a abatre enemics, però eren massa, es van apropar a les trinxeres i un d’ells va tirar una granada just on estava el nostre soldat. Es va apartar ràpidament i sense voler li va donar un cop a la granada, no l’havia tret de la trinxera i seguia estant molt a prop, tenia que fer alguna cosa, però la granada no li va donar temps.
L’explosió li va petar el timpans, li va produir moltes ferides i el va tirar cap endarrere, però seguia respirant, no sabia com però havia sobreviscut a l’explosió d’una granada, tot i que no en molt bones condicions. No es podia dir el mateix dels seus companys, que s’havien endut el gruix de l’explosió i poc quedava d’ells. El nostre soldat va pensar que al cap i a la fi potser podria sobreviure, va seguir mantenint l’optimisme durant el temps que va estar conscient.
Cap soldat va sobreviure a aquella batalla. Al final, tot i la derrota van guanyar la guerra. Els mateixos que els van abandonar a la seva sort els van construir un memorial en el seu honor per la seva valentia, i les sospites del nostre soldat van resultar certes, la seva xicota li va fer el salt amb un altre des del mateix moment que va arribar al camp de batalla.
El nostre soldat va tornar a refugiar-se a les trinxeres, confús i espantat pel que acabava de veure, va aferrar-se al seu rifle no com un arma sinó com un salvavides, com a un ós de peluix, s’aferrava a ell per no tornar-se boig, tal era el seu estat. Moltes preguntes passaven pel seu cap: Com sobreviuré? Què faig? Em quedo o surto? Va començar a resar a un Déu en què no creia, a prometre coses que no compliria, i a somiquejar abundantment, demanant no morir. Mentrestant, la bogeria s’estenia cada vegada més al seu voltant.
Va tranquil·litzar-se una estona després, en què va prendre consciència del que succeïa al seu voltant, i va preparar-se per rebre els enemics i mirar de no morir. Poc després, van venir alguns dels supervivents del seu bàndol, visiblement afectats per tot l’horror que just havien aconseguit superar, i li van explicar que tot el que havien fet fins aquell moment quasi no havia servit per a res, ja que no havien aconseguit superar les línies enemigues. Després es van repartir els seus escassos queviures, útils només per mantenir-se vius, tot i que no en massa bones condicions.
Es van decidir a fer torns dins la trinxera per vigilar si els intentaven fer un atac sorpresa i al nostre soldat li va tocar el de mitjanit, així que se’n va anar a dormir aviat per estar descansat quan li toqués. Mentre estava estirat intentant adormir-se va pensar en qui el va convèncer per apuntar-se al servei militar: “És un treball estable i també és fàcil d’entrar, és molt difícil que en algun moment fins i tot hagis de disparar ningú, i després les pensions són molt generoses”. Es va jurar a si mateix que si aquell imbècil no havia mort quan tornés a casa se’l carregaria... bé, si ell tornava, cosa que tampoc semblava molt probable. La primera cosa que va passar per la seva ment va ser que esperava que la seva xicota no es traginés a algú altre mentre ell estava allà. Immediatament després va caure que se suposava que hauria d' estar pensant com de preocupada estaria la seva família, en tornar, acotar el cap i tots aquells pensaments nobles que s’esperava que tinguessin els soldats quan estaven a la guerra. “Bé, les coses no són mai com a les pel·lícules”, es va dir a si mateix abans de sentir una veu darrere seu.
“Et toca”, li va dir un company, “Ja és l’hora? Bé, què hi farem”. Es va aixecar amb parsimònia, va agafar el rifle amb mira telescòpica i es va ficar a vigilar el perímetre. Després de mitja hora es va relaxar lleugerament, ja que no es veia ni una ànima en cinquanta metres en línia recta, i era difícil que tot i la foscor, algú es mogués per allà i ningú el veiés. La seva ment va començar a vagarejar per les coses que hauria de fer si volia sortir d’allà pel seu propi peu i no en una caixa de fusta. El principal era no sortir de la trinxera si no era absolutament necessari, evitar els riscos evidents i anar sempre un pas endavant que els altres per no sortir perjudicat. Llavors es va adonar que s’havia despistat massa i va tornar a posar-se en alerta, les coses anaven sobre rodes, el temps s’estava acabant i no veia res a molta distància així que va respirar tranquil.
Estava plàcidament adormit quan va sentir un tret proper, es va despertar de cop i va agafar la pistola que tenia al costat. El que va veure després el va paralitzar, un dels seus companys estava al terra, però tot el que se suposava que hauria de ser dins del seu cap estava repartit per tota la trinxera. Les arcades van ser massa fortes, i va treure el poc que li quedava per digerir, després d’un segon es va obligar a reaccionar, tothom ja estava alerta i armat. Li van donar l’arma del mort i es van preparar per lluitar, es va agenollar, suava molt, li tremolava l’arma, encara no s’havia recobrat però lluitava per no perdre la concentració. Després d’uns dels deu minuts més tensos de la seva vida, van localitzar el tirador, li van disparar i el van tombar.
Després d’això no va poder conciliar el son en tot el que quedava de nit. Al matí va menjar una cosa que no podia discernir exactament què era, però pel sabor tampoc podia ser res de bo. L’oficial de més rang els va informar que els mantindrien en la seva posició actual indefinidament, fins que la situació de tensió en aquell front es resolgués d’alguna manera, i que per als ferits de diferent gravetat s’enviarien subministraments mèdics. “Bàsicament aquells fills de p*** ens deixen sense reforços i mantenint-nos com una pinyata, perquè els enemics concentrin aquí massa tropes i així puguin acabar amb ells més fàcilment en altres punts”. L’oficial no va tardar a contestar al que protestava: “Que vols que et digui, que no ens abandonaran, que el seu pla inclou d’alguna manera que no acabem amb un tret al cap? No em paguen perquè et menteixi soldat, peròhas de tenir clar que això... això ho fem perquè l’enemic no guanyi, per protegir els nostres compatriotes” “Seriosament et creus tota aquella propaganda nacionalista i tot allò de: Som els millors! L’esperança del mon occidental! La veritat és que no sé a qui he dir enemic, sembla que els que ens enviïn aquí tinguin un complot amb ells per fotre'ns-la doblegada”.
Després del comunicat i de la discussió el pessimisme es va instal·lar en la tropa, ningú no creia que sobrevisqués al següent dia, ni que aconseguís sortir viu d’aquella illa, tots menys el nostre soldat. No sabia encara com, però tenia la certesa absoluta que aconseguiria sobreviure a aquella experiència. Els dies següents van ser molt durs, sabent el que els esperava va haver-hi més d’un suïcidi, i no només en aquella tropa, moltes de les tropes de les trinxeres van tenir “baixes voluntàries” com es va començar a dir sorneguerament. Les batalles que van seguir, van ser cada cop més sagnants i desesperades, semblava que les coses només es podien posar pitjor.
Era el torn de nit, li tocava al nostre soldat, estava nerviós, les coses no semblaven millorar i cada cop les ofensives eren més rotundes. Possiblement guanyarien la guerra, però aquella part semblava destinada al fracàs, llavors els va veure, venien desenes només cap a la seva trinxera. Va despertar els altres, i van començar a abatre enemics, però eren massa, es van apropar a les trinxeres i un d’ells va tirar una granada just on estava el nostre soldat. Es va apartar ràpidament i sense voler li va donar un cop a la granada, no l’havia tret de la trinxera i seguia estant molt a prop, tenia que fer alguna cosa, però la granada no li va donar temps.
L’explosió li va petar el timpans, li va produir moltes ferides i el va tirar cap endarrere, però seguia respirant, no sabia com però havia sobreviscut a l’explosió d’una granada, tot i que no en molt bones condicions. No es podia dir el mateix dels seus companys, que s’havien endut el gruix de l’explosió i poc quedava d’ells. El nostre soldat va pensar que al cap i a la fi potser podria sobreviure, va seguir mantenint l’optimisme durant el temps que va estar conscient.
Cap soldat va sobreviure a aquella batalla. Al final, tot i la derrota van guanyar la guerra. Els mateixos que els van abandonar a la seva sort els van construir un memorial en el seu honor per la seva valentia, i les sospites del nostre soldat van resultar certes, la seva xicota li va fer el salt amb un altre des del mateix moment que va arribar al camp de batalla.
Nacho Raya, 1r BAT A
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada