Viatge Cultural i Literari a Salamanca

Els passat mes de desembre, els alumnes de Batxillerat vam realitzar una sortida a Salamanca.
Vam marxar de l’Institut el dia 17 a les 22h de la nit, el viatge va ser llarg i incòmode, però tot i així ens ho vam passar bé. Vam arribar a Salamanca a les 9h del matí del dia següent. Primer vam anar a l’hotel on vam poder deixar les maletes i canviar-nos per començar la primera visita a la ciutat. El primer lloc on vam anar va ser la “Plaza Mayor”, una plaça molt bonica que ningú sabria descriure tan bé com ho va fer Miguel de Unamuno: “Es un cuadrilátero. Irregular, pero asombrosamente armónico.” Després d’esmorzar, vam visitar la “Casa de las conchas” que es caracteritza per tenir tota la façana plena de petxines, i vam realitzar una primera visita a la façana de la universitat en busca de la famosa granota situada al cap d’una calavera. Seguidament vam continuar la nostra ruta per Salamanca dirigint-nos cap a la catedral on vam poder admirar l’astronauta amagat a la façana. Finalment vam visitar el “Palacio de Anaya” on es troba la facultat de filologia.
A la tarda vam visitar la catedral vella, realment impressionant i gran, i la catedral nova, contigua a l’anterior. Va ser una visita interessant i divertida no només pel monument en si, sinó perquè vam poder assistir a un casament.
A la nit ens vam meravellar amb la bellesa de la “Plaza Mayor”, molt més impressionant de nit que de dia. Estratègicament il·luminada, el joc d’ombres i colors que presentava era realment preciós. A més, estava envaïda per un ambient nadalenc creat per les nadales que no paraven de sonar i les decoracions, de les quals destacava un gran arbre situat al mig de la plaça que feia llums de color blau.
Al dia següent, vam esmorzar a l’hotel i vam pujar al bus per dirigir-nos a l’Alberca, un poble petit situat a la “Sierra de Francia”. Va ser un passeig molt agradable i tranquil. Vam veure cases realment impressionants i boniques i vam dinar en un petit restaurant on ens van servir les especialitats del poble, sobretot embotits. Cap a les cinc de la tarda vam tornar al bus i vam anar a l’hotel a sopar i preparar-nos per sortir a la nit.
Les nits a Salamanca eren agradables, sobretot per l’animació que presentaven els carrers, i si mai faltava, ja ens encarregàvem de crear-la nosaltres.
El dilluns al matí vam voler visitar el “Convento de San Esteban” però el vam trobar tancat, així que vam continuar l’itinerari i ens vam dirigir cap a la universitat. La façana de la universitat, que ja havíem vist el dia anterior, estava tota plena de detalls, gravats,… i mirant cap a ella es trobava l’estàtua de Fray Luís de León.
A dins hi havia un gran pati interior, rodejat per totes les aules, cada una més gran i més impressionant que l’anterior. Però a mi personalment, el que més em va agradar va ser la biblioteca, que presentava un nombre incomptable de llibres i escrits.
A la tarda, vam visitar el “Convento de las Dueñas” en el que ens vam dedicar bàsicament a fer fotos degut al seu esplèndid pati interior, tot ple de plantes i flors.
Cap al vespre va començar a ploure, però això no va evitar que sortíssim a gaudir de la nostra última nit Salamanquina.
El dimarts al matí, vam visitar la casa de Miguel de Unamuno amb alguns dels seus objectes personals: fotos, llibres, dedicatòries de personatges famosos, roba,… i també vam visitar el museu de Salamanca amb una àmplia gama de quadres, escultures i altres formes d’art, de totes èpoques i de molts autors.
Seguidament, vam visitar el “Huerto de Calixto i Melibea”, lloc on es diu que Fernando de Rojas  va situar la trama de la seva obra La Celestina. Es tracta d’un petit parc, molt bonic, íntim i d’abundant vegetació des del qual es veu gran part de la ciutat de Salamanca.
L’última visita que vam fer va ser al pont romà que creua el riu Tormes, a l’extrem del qual es troba una escultura d’un toro de pedra que apareix en l’obra El Lazarillo de Tormes. Malgrat el cansament, vam creuar el pont i les vistes que vam poder apreciar al final d’aquest van ser impressionants: el pont romà, la ciutat i la catedral de fons.
A la tarda vam tenir temps lliure, i el vam dedicar a comprar records i regals per als nostres familiars.
Vam marxar de Salamanca a les 22h de la nit, i després d’un llarg viatge en el que tots vam dormir de l’esgotament, vam arribar a cambrils cap a les 9h del matí del dia 22 de desembre. Just a temps per iniciar les nostres esperades vacances de nadal.

Imatge d'algunes de les alumnes que van anar al viatge

Fotografia de tot el grup

Alice Dien 1r BAT A

Què escoltem?

House

És un estil de música electrònica. Les arrels del house comencen el 1985. El house és primer de tot un descendent directe del so que aconseguiren a través de la música, diferents grups socials i racials encara que solament fos dintre d’una pista de ball a Xicago, que donà nom a aquest estil.
Els seus creadors mesclaven elements de la música “disco” amb sons electrònics influenciats per la música de Kraftewerk.
L'objectiu del house, principalment, està enfocat a la pista de ball. Els seus exponents barregen una gran varietat de ritmes, essent la percussió un dels més emprats. El house té un ritme suau i sensual a la bateria que augmenta depenent del subgènere.
Els seus sons no són tan forts en comparació amb alguns dels més durs, com ara el psychedelictrance, el drum and bass o el jungle, els quals es diferencien per les seves percussions extremes i pels seus continus sons atmosfèrics. Així que la paraula ‘’House’’, deu el seu nom a aquesta emblemàtica sala de Xicago i de tot el que hi va ocórrer, de la mateixa manera, la paraula "Garage", originària de "The ParadiseGarage".

 
Rap

 
El rap és un ritme de Sprechgsang o recitació rítmica de rimes, jocs de paraules i poesia sorgida a meitat del segle XX entre la comunitat negra dels Estats Units. És un dels quatre fonaments de la cultura hip-hop. Encara que pot interpretar-se a capella, el rap, normalment, va acompanyat per uns fons musical  i rítmic conegut amb la sigla en anglès de "maestres de ceremònia".
 

 

Lorelei Pagès,
Ruth Velàzquez,
Raquel Calzada,
German de Vargas i
Estefania Moreno.

La Castanyada

El passat dia 29 d’octubre de 2010, l’Institut Cambrils va celebrar la jornada de la Castanyada, organitzada pels alumnes de 4t d’ESO.
L’oferta d’activitats per als alumnes del centre va ser ben diversa. Es van realitzar diferents tallers com ara el de maquillatge i ball. També van haver-hi diferents tornejos com el de futbol, tenis taula, bàsquet i escacs. I com ja fa uns anys, vam poder tornar a gaudir del karaoke del nostre centre. Tots els estudiants van participar d’una manera molt activa en cadascuna de les coses que es van fer.
El dia va transcórrer amb normalitat fins després de l’esbarjo (12:00h). Al acabar aquest temps van començar les activitats de la Castanyada. Les activitats organitzades, a banda d’entretenir i divertir a estudiants i professors, tenien la finalitat de recaptar diners pel viatge de final de curs dels alumnes de 4t. La recaptació consistia en la donació d’un euro per part de tots els alumnes participants en la jornada. A més, els alumnes de 4t van vendre tota mena de delícies a l’hora de l’esmorzar (coca, pastissos, refrescos...) per tal d’ampliar la recaptació de diners.
A més a més, l’institut es va engalanar amb tota mena d’elements típics de la Castanyada i de Halloween. Com ja és típic al nostre centre, la decoració va anar a càrrec de l’Aula d’Acollida i de l’Aula Oberta.
Un any més, la celebració de la Castanyada va ser tot un èxit i va transcórrer amb normalitat i com tots els divendres, a les dues del migdia vam acabar les activitats de la Castanyada 2010.

Imatge de la pantalla del Karaoke

Alumnes cantant

Venda de delícies per esmorzar

Imatge del torneig de tenis taula

Imatge del torneig de bàsquet

Imatge del torneig de futbol

Alumnes a la banqueta...

Imatge del taller de ball

Imatge del taller de pintura

L'Alba i el Rosendo també a la banqueta...

Imatge de decoració amb carbasses

Imatge de decoració amb ratpenats

 

Óscar Lorite i Raúl Pavón. 3r ESO A

Decoració de Nadal

Un any més, per Nadal, hem engalanat el nostre centre amb motius nadalencs que ens omplen d’il·lusió i festivitat els dies anteriors a les tan esperades vacances. Aquest any la decoració ha anat a càrrec dels alumnes de l’Aula d’Acollida, dels de l’Aula Oberta i dels de l’assignatura de Religió. Enguany hem posat l’arbre de Nadal a la biblioteca perquè es pugui veure ben bé des del carrer. I a l’entrada del centre hi hem posat el pessebre que aquest any, l’hem fet nou.

Lletres de Nadal fetes pels alumnes d'Educació Visual i Plàstica

Decoració de Nadal feta pels alumnes de l'Aula d'Acollida

Estels fets pels alumnes de l'Aula Oberta

El professor Joan Palomo fent el Pessebre

Neu de paper als vidres del Centre

Dites de Nadal i Felicitacions

Felicitació de Nadal

Com cada any, el nostre centre ens felicita les festes nadalenques amb una postal feta per algun alumne de l'Institut. Aquest any, la guanyadora del concurs ha estat Rosa Maria  Mogollón de 2n ESO B i la seva targeta de felicitació ha quedat així:

 

Branca rompuda pel vent espectral

-un dia plena de fulles i ramal-

dóna'ns la flama, la flama, la flama

no de cap negra foguera del mal,

sinó de la flama del foc de Nadal.

                             

                                            Josep Carner

Ana Lasheras o el espíritu insumiso

In Memoriam

Ramón García Mateos

 
Hay veces que las palabras se atragantan, atravesadas en la glotis como troncos de castor, y se niegan a salir al mundo, a reconocerse en el contacto con la vibración del aire. Hay veces que esas palabras se transforman en llanto y en sollozo, en lágrimas de sal entrecortadas que purifican el dolor; en otras ocasiones, se tornan orín y podredumbre para infectar el alma de reproches e inútiles blasfemias. Hay veces que quisieran surgir a borbotones, para explicar lo inexplicable, para justificar el cataclismo, unas sobre otras, en montonera y caos, mas de nuevo la es-acada se lo impide, las palabras rebeldes que rehúsan asomarse a la vida para negar así su desamparo.
Desde el jueves 2 de diciembre de 2010 hasta hoy, más de dos meses después, he intentado en varias ocasiones dejar sobre el papel el testimonio de mi cariño por Ana Lasheras San Martín —durante más de veinte años profesora de francés del IES Cambrils—, quien fallecía después de pelear valientemente dieciocho meses con un cáncer de cartílago que poco a poco le arrebató la vida. Durante esos veinte años Ana y yo fuimos compañeros y, sin embargo —y no es baladí el uso de la adversativa—, amigos: esa palabra sagrada que nunca debe pronunciarse en vano. Y las palabras, prisioneras en el fangal de la tragedia, se negaban a emerger.
Tal vez para no reconocer el rostro de la parca que llega triunfadora y a destiempo: Ana no había cumplido aún los sesenta años. Tal vez para no mirar a los ojos de Pablito, definitivamente huérfano. Tal vez para no sumar un es-abón más a la cadena de la malaventura que jalonó su vida y fortificó su corazón: no he conocido a nadie que se agigantase de tal forma ante el dolor y los reveses del destino. Tal vez… Tal vez, lo pienso ahora, porque la vida no fue generosa con ella y la muerte danzó siempre bordeando su cintura, tal vez porque podríamos decir, en su recuerdo y en voz alta, aquellos versos de Vallejo: “Hay golpes en la vida, tan fuertes... Yo no sé. / Golpes como del odio de Dios; como si ante ellos, / la resaca de todo lo sufrido / se empozara en el alma... Yo no sé.”
Y sin embargo, y empiezo a darme cuenta ahora, la imagen de Ana que queda en mi memoria es la de una mujer vital y respondona, comprometida siempre, insumisa ante cualquier injusticia, generosa y enamorada de la vida. Si los golpes atroces de que habla Vallejo no pudieron quebrar su entereza tampoco este último golpe, como del odio de Dios, puede enturbiar nuestra memoria y su recuerdo. Nuestro recuerdo. El de la niña Ana, hermana mayor de una familia numerosa de primera, con mención especial y banda honorífica, al cuidado de los pequeños, con su uniforme de colegio de monjas que no tardarían en conocer su rebeldía: por preguntas impertinentes, castigada; por burlarse de la hermana portera, castigada; por leer esos libros, castigada. El de la joven Ana, estudiante en la Universidad —eran los años de “Papá, cuéntame otra vez”—, militante del Partido Comunista, alguna visita a la comisaría, su primer destino en aquel Teruel y su instituto impregnados de la huella de Labordeta y Sanchís Sinesterra, el trabajo de alfabetización entre gitanos que pudo costarle alguna mojá, y conociendo su carácter no nos parece fantasía hiperbólica. El de Ana profesora, enamorada de Villon y Baudelaire, lectora en Francia, docente en Tárrega donde recibe la visita intempestiva de su enamorado, caballero andante con disfraz de ciclista capaz de transitar más de treinta leguas para encontrarse con su amada, de manera que, tal vez para evitarle al paladín tamaño esfuerzo, acabaron en Cambrils al dulce amparo del Mediterráneo. Ese es el recuerdo de Ana que brilla en mi memoria. La mujer retobada, voluble y atrabiliaria en ocasiones, con una copa de buen rioja entre las manos, encendida en una reunión del claustro de profesores y dulcemente melancólica hablando de libros y lecturas recomendadas. La profesora que acoge a les élèves y extiende sobre ellos sus alas protectoras: mi hijo Álvaro sabe muy bien de lo que hablo. Ese es el recuerdo.
Se iluminan ahora las imágenes vividas. Ana y Epi, después de un partido de fútbol con alumnos en el que Dóniga marcó tres goles. Ana con Pablo, en su cochecito de niño primogénito, y el pequeño Raúl entre los brazos, sin sombra aún, sin desolación ninguna. Fotogramas de una vida guardados en el almacén de la memoria. Cada daguerrotipo revela la estampa de una mujer de cuerpo entero, con el arrebato libertario de los viejos anarquistas: ni dios, ni patrón, ni ley, empecinadamente entre-gada a la titánica tarea de la generosidad y del amor. Y tampoco aquí hay exageración ninguna. Su ejemplo lo demostró sobradamente.
Y brotan ahora las palabras sin obstáculo. Se rompieron los diques y las empalizadas. Tal vez porque saben que hablan por mi voz mas responden a otros muchos sentimientos: el de los viejos amigos, el de los amigos de siempre, el de los esforzados de la última singladura, el de tantos compañeros compartidos… Mis palabras, más que nunca, son las vuestras que se transforman en beso y en caricia que acompañan a Ana en el último recodo del camino.

 

Fotografía de Ana Lasheras con su hijo Pablo

 

Minut de Silenci

El passat 2 de desembre de 2010, la comunitat educativa de l'Institut Cambrils va fer un minut de silenci per la memòria de la nostra companya i professora Ana Lasheras.

Réquiem a Ana Lasheras

Ramas que al viento vuelan,
ramas que al viento volaron,
dejando el sutil aroma
en el veintitrés de los Nardos.

El Roble altivo y alegre
parece que ha enmudecido,
bajo la tierra se esconde
el silencio de sus raíces.

Su ausencia es el desierto,
el sol y la lejanía,
de una cascada alegre,
de una mirada con vida.

Bambolea tristemente
la sombra del pino alto,
que ladea su figura
añorando su presencia.

La muerte es la salida
a un horizonte lejano,
donde dejas atrás el rastro
y los pasos de tu pasado.

A orillas del mar hay que ir
para ver tu alma en la aurora,
sintiendo el aire rozar
de las gaviotas revoltosas.

Ver la vida y la muerte,
cómo en espacios estrechos,
pactan, se abrazan y
se comprenden.

Con todo el cariño y anhelo
Por siempre

Ina Martínez Simón

À TOUJOURS, ANA!

El 3 de desembre, en una gèlida tarda, molts amics, companys i alumnes ens vam aplegar al voltant de la família Lasheras, per acomiadar-nos de l’Ana, professora de francès de l’IES Cambrils amb més de 20 anys de mestratge i una de les docents més lligades a la història del centre. Ella ens ha donat a tots la darrera lliçó, una lliçó que no surt en cap manual ni en cap tractat, però que ha sabut exemplificar dia a dia. Més de 15 anys cuidant amb afecte el seu Epi, víctima d’un greu accident de cotxe, procurant sempre el millor per ell; aquests darrers dos anys enfrontant-se amb coratge i fermesa a una malaltia que no tenia guariment. Poques setmanes abans del seu adéu, em comentava que “si no fuera por el cancer yo estaría bien”.
Reconec que no sóc objectiu, malgrat tot tampoc voldria caure en la lloança fora mida sovint inevitable quan perdem algú que hem estimat. No sigui que rebi una trucada d’ella dient-me: “Jaume, no estoy de acuerdo con lo que has escrito.”
L’Ana no estava feta per al gènere hagiogràfic ni per els discursos políticament correctes. No era dona fàcil de caràcter, tanmateix aixó la feia ser molt especial; sota una aparença dura s’hi amagava una persona sensible, preocupada pels seus amics i agraïda amb qui ella estimava. He tingut la gran sort de gaudir del seu afecte, trobant-se bé i trobant-se malament.
Fa uns 10 anys em va regalar un llibre del seu germà Fèlix, China, capitalismo rojo la lectura del qual recomano força; un agut anàlisi que anticipava l’explosió del poder econòmic del gegant asiàtic i de les seves incerteses socials, polítiques i ecològiques. Ana no va parar fins que me’l va aconseguir presentar i vam sopar plegats, junt amb Pablo, el seu fill. Això sí, entre plat i plat, corregint-li aspectes de redacció i estil dels seus escrits i qüestionant tot allò que li semblava poc conforme; res de badar envers son germà periodista dels Estats Units, del qual altrament n’estava tan orgullosa. Així era Ana i així es va fer estimar. Aquella sobretaula és una de les experiències més gratificants que vaig viure amb ella.
A les acaballes del Funeral, Pablo, amb una serenitat admirable va saber elaborar la millor semblança de la nostra amiga. De nen no podia calibrar la tossuderia de sa mare davant els murs burocràtics. Ara havia aprés el capteniment combatiu de l’Ana: “Hijo, en la vida nadie te regala nada”. Les paraules adreçades a un públic commogut testimoniaven l’estimació d’un fill, i alhora eren també un merescut elogi i penyora de gratitud envers la gran qualitat de l’Ana: el seu coratge i el seu esperit lluitador fins a l’extenuació. Un tarannà similar a un altre gran aragonès recentment desaparegut i que ella apreciava molt, José Antonio Labordeta.
No tindrem més la seva companyia, trobarem a faltar la seva dialèctica, la seva vitalitat, el seu inconformisme; però no tingueu cap mena de dubte que, a totes aquells que vam compartir l’estimació i l’afecte d’Ana, sempre ens acompanyarà el seu record i exemple. Sospito que ara deu estar polemitzant amb Pere, el de les claus, les condicions per arribar a la Glòria.
 toujours , Ana!

Jaume Borràs.

La Flashmob de l’Institut Cambrils

Fotografia panoràmica de la flasmob de l'Institut Cambrils

El passat 15 de desembre de 2010 a les 11h es va fer al pati del nostre Institut una Flashmob amb motiu de la Marató de TV3, dedicada enguany a les lesions medul·lars i cerebrals adquirides. La participació per part de la comunitat educativa va ser tot un èxit. Tothom es va vestir amb la samarreta negra i es va posar els guants blaus amb motiu de solidaritat. A més, vam fer una recaptació econòmica que vàrem enviar a l’organització de la Marató.
Per tal que tot sortís bé el dia 15, hi va haver dos voluntaris de cada classe que van ser els encarregats d’ensenyar els passos a la resta de companys. Així, tothom assajava en hores de tutoria i a l’hora de l’esbarjo. Tothom s’hi va implicar i va sortir molt bé. A més, el nostre centre va viure aquest acte d’una manera molt especial ja que una companya nostra, l’Ainoa Cervera de 4t d'ESO C, pateix una lesió medul·lar. Ella va ser l'encarregada de sostenir la caixa amb els diners recaptats.

Va ser moltt divertit fer la flashmob al nostre centre. S'hi va respirar un aire de germanor i solidaritat molt enriquidor. 

També vam haver de ballar unes quantes vegades seguides perquè va venir la Televisió de Cambrils a gravar-nos. 

Va ser molt emocionant veure com tothom alçava les mans blaves cap al cel per una bona causa. 

L'Ainoa Cervera amb alguns dels alumnes que van participar a la flashmob

Fotografia d'un dels assajos generals

Algunes de les mans solidàries

Equip de redacció de la revista

Pinta la Marató de TV3

La professora Teresa Camats de l’assignatura Dibuix Tècnic ens va proposar participar al concurs de la Marató de TV3 que consistia en pintar un mural gran que representés el tema d’aquest any: les lesions medul·lars i cerebrals adquirides. Vam utilitzar la tècnica dels “brainstorming” (pluja d’idees) per tal d’escollir una idea i ens vam decantar per la més atractiva visualment que va ser la que va proposar la nostra companya Zhen Sang i que alhora, ens permetia participar a tots en alguna part del procés. El resultat final va ser aquest mural que representa la deformació del cervell utilitzant la progressió de colors calents a freds. La paraula “Connecta” representa que volem donar una ordre al cervell perquè les neurones del sistema nerviós s’uneixin. I a més, té un doble significat perquè també volem demanar a la gent que entengui aquest tipus de lesió. Tot i que no vam guanyar, quan vam mirar els murals de tots els centres que hi van participar, ens vam sentir orgullosos perquè el mural del nostre centre ens va semblar que n’era un dels millors.

 

Helena Pizarro i Dominika Sragova. 4t ESO

Xerrada: La Marató de TV3

El dia 30 de novembre del 2010 es va celebrar, al Saló d’Actes, una xerrada sobre La Marató que enguany tractava de les lesions cerebrals i medul·lars adquirides. La conferència va consistir en l’explicació dels problemes i dels inconvenients que tenen les persones que pateixen aquestes malalties. Més del 80% de les lesions es produeixen a causa d’accidents i l’altre 20% són les adquirides per deformacions del cervell. El conferenciant ens va projectar un power point on s’explicaven aquestes lesions, amb gent que patien aquestes malalties i amb uns esquemes dels cervells i de la medul.la. També s’hi explicaven casos de persones que han sofert aquestes lesions i que explicaven com els havia canviat la vida arran d’això. Alguns explicaven el que els va succeir i com lluiten per tornar a poder valdre’s per si mateixos.
Gràcies a aquesta xerrada vam poder descobrir moltes més coses sobre aquestes lesions que són molt delicades i vam poder veure les dificultats que té la gent que les pateix i com poden fer malbé quasi tota la teva vida.

Fotografies dels alumnes de 4t d'ESO a la Sala d'Actes del nostre centre escoltant la xerrada.

Fotografies dels alumnes de 1r de Batxillerat escoltant una altra de les xerrades. 

Jordi Vilàs i Daniel Tejera. 4t ESO A

Tirant lo blanc al teatre Bràvium de Reus

El dia 23 de novembre, els alumnes de primer de Batxillerat vam realitzar una sortida cultural a Reus per assistir a la representació de l’obra de Joanot Martorell, Tirant lo blanc, adaptada al gènere dramàtic.

Vàrem pujar als autocars vora dos quarts d’onze i un cop vam arribar a Reus vam disposar de temps lliure per menjar l’esmorzar i passejar una estona al voltant de les botigues. Ja cap a les dotze del migdia, vam entrar dins el teatre, situat ben a prop d’on havíem esmorzat. L’obra representava diverses adaptacions dels llibres de lectura prescriptiva de Batxillerat, intentant d’aquesta manera fer que aquesta tasca ens sigui menys feixuga. L’obra, realitzada de forma senzilla i utilitzant només un llit al voltant del qual es desenvolupa l’acció, tractava del vessant més amorós del Tirant lo blanc i ho feia comparant al principi aquella situació d’amor en l’Edat Mitjana amb una de més actual.

Tot plegat va ser una bona forma de poder gaudir d’una altra manera del Tirant, la qual cosa és recomanable ja que pot ser de gran utilitat per acabar d’entendre allò que sobre el paper imprès és més difícil.

Xavier Cucurull Salamero. 1r BAT B

Jornada d’atletisme

El dimecres dia 20 d’octubre, els alumnes de tercer i quart d’ESO de l’Institut Cambrils, vam fer una sortida a la pista d’atletisme de la nostra població. Vam quedar a les pistes a les 8.30h. Cadascú hi va anar des de casa seva. Quan vam arribar-hi, vam anar als vestidors per canviar-nos i després van anar cap a la pista. Un cop allí, els professors ens van dividir en dos grups, un de nois i un de noies, indiferentment si eren de 3r o 4t d’ESO. Hi havia diferents activitats: salt d’altura, salt de llargada, llançament de pes i cursa. Vam fer una pausa a les 11.30h per esmorzar. La presidenta de l’AMPA, Laura Mestres, va donar ampolles d’aigua a tothom.
Mentre fèiem les proves, juntament amb els professors Armando Lanz i Nando Ros, hi havia un grup d’alumnes que feien de jurat i la seva feina consistia en anotar el temps i les mides de cadascuna de les proves. Abans d’acabar vam fer la cursa en grups de cinc persones. Mentre fèiem les proves, van venir els de la televisió local a gravar un reportatge sobre la jornada.  Cap a les 13.45 es van acabar les proves i vam marxar cap a casa.
El divendres dia 29, dia en què celebràvem La castanyada, a l’hora de l’esbarjo es va fer l’entrega de medalles de bronze, plata i or als tres primers guanyadors de cada prova.

Imatge del salt d'alçada de nois

Imatge del salt d'alçada de noies

Imatge del llançament de pes

Imatge del salt de llargada

Imatge del professor Armando Lanz i alguns alumnes amb la presidenta de l'AMPA, Laura Mestres.

Imatge del salt de tanques

Imatge de la Televisió de Cambrils

Equip de redacció de la revista

Amistad

Un profesor, delante de sus alumnos de la clase de filosofía, sin decir ni una palabra, cogió un bote grande de vidrio y procedió a llenarlo con pelotas de golf.
Después, preguntó a los estudiantes si el bote estaba lleno. Los estudiantes estuvieron de acuerdo en decir que sí.
El profesor cogió una caja llena de perdigones y los vació dentro del bote. Estos llenaron los espacios vacíos que quedaban entre las pelotas de golf. El profesor volvió a preguntar de nuevo a los estudiantes si el bote estaba lleno, y ellos volvieron a contestar que sí.
Después, el profesor cogió una caja con arena y la vació dentro del bote. Por supuesto que la arena llenó todos los espacios vacíos. El profesor volvió a preguntar de nuevo si el bote estaba lleno. En esta ocasión los estudiantes le respondieron con un sí unánime.
El profesor, rápidamente añadió dos tazas de café al contenido del bote y, efectivamente, llenó todos los espacios vacíos entre la arena. Los estudiantes reían.
Cuando la risa se fue apagando, el profesor les dijo:
- Quiero que os fijéis que este bote representa la vida. Las pelotas de golf son las cosas importantes como la familia, los hijos, la salud, los amigos, el amor, cosas que te apasionan.
Son cosas que, aunque perdiéramos el resto y nada más nos quedasen estas, vuestras vidas aún estarían llenas. Los perdigones son las otras cosas que nos importan, como el trabajo, la casa, el coche… La arena es el resto de las pequeñas cosas y continuó diciendo:
- Si primero pusiéramos la arena en el bote, no habría espacio para los perdigones, ni para las pelotas de golf. Lo mismo sucede con la vida. Si utilizáramos todo nuestro tiempo y energía en las cosas pequeñas, no tendríamos nunca lugar para las cosas realmente importantes. Presta atención a las cosas que son cruciales para tu felicidad. Ve con tu pareja a cenar, juega con tus hijos, concédete tiempo para ir al médico, practica deporte, disfruta con tu afición favorita… y terminó con:
- Siempre habrá tiempo para limpiar la casa, para reparar la llave del agua. Ocúpate primero de las pelotas de golf, de las cosas que realmente te importan. Establece tus prioridades, el resto solo es arena.
  
Uno de los estudiantes levantó la mano y le preguntó qué representaba el café. El profesor sonrío y le dijo:
- ¡Me encanta que me hagas esta pregunta! El café es para demostrar que aunque tu vida te parezca llena, siempre hay un lugar para dos tazas de café con un amigo.

Una tarda amb Iván Cervantes

El passat dia 10 de novembre de 2010, vam tenir l´oportunitat d´entrevistar a Iván Cervantes. Gràcies a les activitats del Projecte Alumnes Acompanyants,  vam poder compartir una tarda amb el pilot cambrilenc. Iván Cervantes Montero és un pilot d'enduro, disciplina motociclista en què destaca internacionalment havent aconseguit dos sotscampionats mundials (2003 i 2008) i quatre campionats mundials (2005, 2006, 2007 i 2009), tots amb KTM. Ha guanyat també el campionat del món d'enduro Indoor del 2009.

Els Alumnes Acompanyats, és un projecte d´integració social adreçat als alumnes nouvinguts, promogut des del mateix Ajuntament de la nostra ciutat. Aquest projecte, realitza activitats amb l´objectiu que les persones nouvingudes coneguin la nostra llengua, la nostra cultura i costums. Com ja hem dit abans, el dia 10 de novembre, vam conèixer  l´Iván Cervantes a la seva finca privada, que és el lloc on ell entrena cada dia. Per arribar fins allà, vam anar amb trenet. Vam sortir del centre cultural i ens va acompanyar un policia municipal. Vam tenir problemes per arribar fins a la seva finca privada amb el trenet, però gràcies a la gentilesa dels seus familiars, que ens van portar amb el seus cotxes particulars, vam poder arribar-hi. Un cop vam ser tots allà, l’Iván ens va fer una exhibició amb la moto. Va ser impressionant perquè feia salts molt alts i a gran velocitat. Després de fer-nos l’exhibició, vam poder fer-li una entrevista, i després ens va fer una altra exhibició. Hem de dir que, l´Iván Cervantes va estar molt proper, amable i simpàtic amb nosaltres, al igual que la seva família. Vam passar una tarda inoblidable, ens vam trobar molt còmodes, i ens vam quedar amb les ganes de compartir molt més.  Això sí, vam marxar amb molt bon gust de boca.

 

Entrevista a Iván Cervantes

• D'on ve la teva afecció per les motos? L'afecció em ve gràcies al meu pare i al meu germà. A ells els agradava el món de les motos i m’ho van transmetre des de ben petit.

• Com vas iniciar-te en aquest món?  Em vaig inicia quan tenia quatre anys, amb una moto molt petita que em va regalar el meu pare.

• Com és el dia a dia d’Iván Cervantes? Em llevo a les nou del matí, després em vesteixo i me’n vaig a casa dels meus pares a esmorzar. Quan acabo, em fico la roba d'enduro i me’n vaig a entrenar.

• Normalment entrenes aquí?  Sí, normalment entreno aquí a aquesta finca. La vam comprar i condicionar  expressament per poder-hi entrenar i així poder estar amb la família.

• Vius a Cambrils? Sí, m'encanta viure a Cambrils. Sempre que me n’he d’anar de viatge ho enyoro molt, sobretot  la meva família i els amics.

• Què vas sentir el dia que vas ser proclamat Campió del Món d’Enduro?  Vaig sentir una satisfacció molt gran, durant un moment em van passar tots els moments de la meva vida pel davant. És un somni fet realitat. És la recompensa a un esforç molt gran i un orgull per a mi i per a la meva gent.

• Com portes el tema de la popularitat?  Ho porto bé. Per a mi és una gran satisfacció que la gent em reconegui pel meu treball. Però la veritat és que visc tranquil i més aquí a Cambrils. Segueixo sortint amb els amics de sempre i segueixo anant als mateixos llocs de sempre.

• Quins plans tens per al futur?  Actualment, estic entrenant a dos nois.

• Fins quina edat et veus fent aquest esport?  Fins que jo em senti capaç d'anar en moto. Fins que tingui il·lusió i sempre i quan tingui salut. He tingut caigudes importants que m’han apartat durant un temps d’aquest món. Per fer aquest esport és important tenir seny, anar ben equipat i protegit, estar en forma i saber el que fas.

• T'agrada fer coses com les d’avui?  Sí, m'agrada molt perquè jo vull que la gent se n’adoni del que costa arribar fins aquí dalt. M’agrada que em coneguin d’una altra manera, així com avui, d’una manera més familiar  i mai millor dit perquè som a casa meva!

Míriam Carrión. 3r ESO B