El poema

De entre las nubes un rayo de sol
Una esperanza de vida mejor,
Como todo ser humano solo se espera,
Disfrutar de una vida llena de amor y placentera
Dejar volar la imaginación,
Para hacer una buena composición.
Des de la antigüedad hasta nuestros tiempos,
Poemas sobre muchos temas fueron hechos
“Goza cuello, cabello, labio y frente,
Antes que lo que fue en tu edad dorada
Oro, lirio, clavel, cristal luciente,
 no solo en plata o viola truncada
se vuelva, mas tu y ello juntamente…!”
Aprovecha el momento y vive mejor,
Con el tiempo lo que era oro,
cada vez se vuelve peor.
De entre estos verso, palabras de Góngora
Que en su tiempo, nadie le pudo hacer sombra.
Un paisaje armónico e idealizado,
Con estas palabras nos cuenta Garcilaso
“Cerca del Tajo en soledad amena
de verdes sauces hay una espesura
toda de hierba re vestida y  llena”
Des del  punto de vista  de otro autor,
Retratar a una dama, es mucho mejor   
Como lo hace en este poema,
Nuestro gran autor Lope de Vega
“Bien puedo yo pintar una hermosura,
y de otras cinco retratar a Elena,
pues a Filis también, siendo morena,
Ángel Lope llamó de nieve pura.”
De muchos temas nos queda hablar,
De tantos autores que hicieron rimar
Pero aquí se acaba este poema,
Porque lo de más, está fuera del esquema…

Sara Merini, 1r BAT A

Poema a Escala Musical

Un día típico de poesía,
las paredes pintadas de melancolía,
los muebles invisibles en la soledad.
Un poco tópico todo,
demasiado poético.
Nota do menor

No busco rima,
no busco versos.
éstos se escapan de la cárcel que es el silencio.
Nota re mayor

Un día largo,
el sueño me adormece los sentidos.
Muchas cosas que contar,
evitando cosas que sentir.
Nota mi menor

Busco cobijo hasta que llegue la noche,
hoy ha sido un día solitario,
sólo me espera mi guitarra.
Nota fa sostenida

Pero en realidad encuentro una guitarra fría,
que hoy no expresa nada;
no la dejo,
no puedo.
Nota sol mayor

De todas maneras ella sigue ahí,
a mi lado, aunque solamente es un objeto.
Quizás por eso.
Yo le doy un significado, pienso,
pero en realidad ella me da un significado a mí.
Nota la menor

Busco las notas más graves, más profundas,
las que calan hondo.
La guitarra posa sobre mí,
me concentro en esas notas.
Entran dentro y recorren el lugar vacío de mi mente.
Nota si séptima

No escojo ninguna melodía, los dedos tocan solos,
nada especial, nada triste en realidad.
Notas sin sentido, sin orden, o quizás no.
Quizás es lo que realmente tengo que decir.
Nota do mayor

Sandra Mendo, 2n BAT B

La rosa

La rosa és vermella,

vermella és la rosa.

Un color apassionant

que va enamorar

a una princesa extravagant.

Un noi ben plantat

 un drac va matar

per una noia conquistar.

Una rosa li va entregar

i la princesa la va agafar.

Un petó li va donar

  i amor per sempre va quedar.

 

 

Míriam Borrero Acosta, 2n ESO A

Sant Jordi el Cavaller

Al poble del costat
Hi viu un drac molt afamat,
Que a la gent es vol menjar
Perquè no en té prou amb el bestiar.

Tothom espantat
Al seu cau s’ha amagat,
I el rei desesperat
Una rifa ha proposat.

La gent hi ha assistit
Amb molt neguit,
Ha tocat a la filla del rei
I ella ho assumeix.

Per allà al costat hi passava un cavaller
Amb la llança i el seu corsé,
Va matar el drac en un moment
I tothom es va posar content.

De la sang del drac va sortir un roser
Que va il·luminar el carrer.
Una rosa ben bonica va agafar
I a la princesa li va donar.

La princesa entusiasmada
Del cavaller és l’enamorada
I el seu nom la princesa vol saber
I ell li contestà: Sóc Jordi el Cavaller!

 

Laura Tarsà Espinola, 1r ESO

Pluja

Ara la pluja cau,
amagant mil somnis amb el seu cant,
mullant els meus llavis amb el seu plor,
fuig per la meva boca
i la tasto amb la llengua.

Té gust a vida,
i dins els meus ulls, estranyats,
com si la tristor m’hagués inundat la raó,
es queda serena envaint-me,
regalimant per la galta,
i fugint pel meu coll.

Em calma aquesta set,
set de viure,
té gust a això,
té gust a vida.

Què és l’aigua?
Qui és la pluja?
D’on surt i a on va?
No parla, sembla muda,
però canta i corre,
riu i vola,
ella és inquieta,
és aigua, pluja, vida!

Yaiza Paez, 2n BAT

Una terra, unes arrels

Aquí passo dia a dia,
no somio: escric paraules inertes de dolor.
Camino sobre un lloc dolç, immens i tendre,
i canto, les verdes arbredes que s’aixequen enfront meu,
la gent m’abraça i m’escolta,
i somric com l’infant que un dia vaig ser.

El temps m’agafa, impacient,
m’acull com el nadó al pit de la mare.
Les gavines i els pardals, ja dibuixen melodies,
sobre roures encantats.

És la terra estimada,
que ja m’endinsa dins seu.
Jo la sento i veig com parla,
xiuxiueja rere meu,
de les glòries ja passades,
de les guerres acabades
i de tot el que ha viscut.

Tots els cors caminen junts,
defensant-la de valent,
és el record dels meus avis,
allò que em fa diferent.

Les meves arrels són seves,
quin orgull més gran tindré?
De portar la sang més digna
que hi hagi per haver.

Menysprear la meva terra?
Renunciar al sentiment?
És el que més dins jo porto,
i per ella lluitarem.

No sé res d’aquesta vida,
però una cosa tinc ben clar:
la meva terra profunda,
vull morir al teu costat.    

                                              Pablo Parra, 1r BAT A

Com un raig de sol

Quan vas creure estar derrotat,
abatut i desolat.

Quan el cansament dels teus ulls,
incrementava amb el pas dels anys.

Quan el desànim et feia presoner,
en la teva pròpia desesperança.

Quan no puguis més amb tu mateix,
No et rendeixis, segueix cap endavant.

Pren la meva mà amb un somriure,
 comencem junts, deixa el errors enrere.

Sortiran a relluir les nostres ales i volarem,
entre les branques i fulles,entre la fusta i el riu.

El bosc serà la nostra llar,
i els rajos del sol ens donarà l'esperança.

Deixarem que el vent ens vagi guiant,
cap a aquell camí que compartirm tu i jo.

No hauran tempestes en el nostre refugi.
No hi haurà un ahir ni passat que ens persegueixi.

Estira les teves ales,
 volem cap al demà.

El límit no és el cel,
sinó l'infinit.

Samanta Sierra, 4t ESO A

Absència

Passejo per la vora del mar

i amb cada ona,

el teu record em ve a buscar.

Te'n vas anar un dia de tardor

sense dir adéu,

en silenci, sense mirar enrere.

És tan gran aquest buit,

és tan cruel la teva absència,

que, en ocasions, no la puc suportar.

Cauen les meves llàgrimes,

no puc parar de plorar.

M'ofega la pena,

i tu... on estàs?

T'estimo, t'estimaré

i encara que sé que no tornaràs

el buit que has deixat en la meva vida

ningú, mai el podrà omplir.

Alba Carayol, 3r ESO A