Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Històries. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Històries. Mostrar tots els missatges

diumenge, 13 de març del 2011

Amistad

Un profesor, delante de sus alumnos de la clase de filosofía, sin decir ni una palabra, cogió un bote grande de vidrio y procedió a llenarlo con pelotas de golf.
Después, preguntó a los estudiantes si el bote estaba lleno. Los estudiantes estuvieron de acuerdo en decir que sí.
El profesor cogió una caja llena de perdigones y los vació dentro del bote. Estos llenaron los espacios vacíos que quedaban entre las pelotas de golf. El profesor volvió a preguntar de nuevo a los estudiantes si el bote estaba lleno, y ellos volvieron a contestar que sí.
Después, el profesor cogió una caja con arena y la vació dentro del bote. Por supuesto que la arena llenó todos los espacios vacíos. El profesor volvió a preguntar de nuevo si el bote estaba lleno. En esta ocasión los estudiantes le respondieron con un sí unánime.
El profesor, rápidamente añadió dos tazas de café al contenido del bote y, efectivamente, llenó todos los espacios vacíos entre la arena. Los estudiantes reían.
Cuando la risa se fue apagando, el profesor les dijo:
- Quiero que os fijéis que este bote representa la vida. Las pelotas de golf son las cosas importantes como la familia, los hijos, la salud, los amigos, el amor, cosas que te apasionan.
Son cosas que, aunque perdiéramos el resto y nada más nos quedasen estas, vuestras vidas aún estarían llenas. Los perdigones son las otras cosas que nos importan, como el trabajo, la casa, el coche… La arena es el resto de las pequeñas cosas y continuó diciendo:
- Si primero pusiéramos la arena en el bote, no habría espacio para los perdigones, ni para las pelotas de golf. Lo mismo sucede con la vida. Si utilizáramos todo nuestro tiempo y energía en las cosas pequeñas, no tendríamos nunca lugar para las cosas realmente importantes. Presta atención a las cosas que son cruciales para tu felicidad. Ve con tu pareja a cenar, juega con tus hijos, concédete tiempo para ir al médico, practica deporte, disfruta con tu afición favorita… y terminó con:
- Siempre habrá tiempo para limpiar la casa, para reparar la llave del agua. Ocúpate primero de las pelotas de golf, de las cosas que realmente te importan. Establece tus prioridades, el resto solo es arena.
  
Uno de los estudiantes levantó la mano y le preguntó qué representaba el café. El profesor sonrío y le dijo:
- ¡Me encanta que me hagas esta pregunta! El café es para demostrar que aunque tu vida te parezca llena, siempre hay un lugar para dos tazas de café con un amigo.

dissabte, 12 de març del 2011

Una història sorprenent

Vaig entrar a aquella habitació. Era molt gran, tota blanca i amb una finestra ampla al fons. Aquell dia només estàvem ell i jo sols, no hi havia ningú més.  Em va convidar a passar i em va preguntar si volia seure en una d’aquelles cadires que hi havia. Llavors, vam començar a parlar. Ell em feia preguntes i jo les hi anava responent, tímidament. Després d’haver parlat durant uns quants minuts, em va assenyalar una butaca que hi havia a un racó de l’habitació i em va demanar que m’hi estirés. Jo ho vaig fer i he de reconèixer que estava molt nerviosa, però ell intentava tranquil·litzar-me amb el seu somriure dolç. Ell va notar que jo tenia una mica de por pel que m’estava a punt de passar. La veritat és que en tenia molta perquè era el meu primer cop. Però ell em va tornar a tranquil·litzar amb les seves paraules, em va dir que ja ho havia fet abans i que hi tenia molta experiència. Em va dir que no m’havia de preocupar per res, que simplement  em relaxés i que la resta ja ho faria ell. Em va dir que faria el possible per no fer-me mal, que no era la seva intenció fer-me’n. Jo vaig confiar en ell i vaig tancar els ulls mentre notava que cada cop s’apropava més. Quan em va tocar per primer cop, vaig tremolar tota. Ell seguia insistint en què em tranquil·litzés i seguia repetint-me que no em faria mal.  Vaig decidir seguir confiant en ell i creure en la seva experiència malgrat tenir ganes, per un instant, de sortir corrent.  Però no ho vaig fer perquè sabia que algun dia havia d’arribar aquell moment. Potser havia trigat massa, potser ho hagués hagut de fer abans... El fet és que ara m’hi havia decidit i no em podia fer enrere. Ara era el moment adequat. L’havia escollit a ell d’una manera molt meditada i això havia de significar alguna cosa. M’anava convencent jo mateixa que no havia de fugir mentre començava a sentir suaument les seves mans.  Vaig sentir un lleuger dolor que em va fer tancar els ulls. Després, vaig notar una fiblada que em va fer prémer-los amb força. Ell va continuar, tranquil·lament. Jo sentia aquell dolor cada cop més intens, però no podia dir-li res ni tampoc sabia si realment li ho volia dir.  Llavors, vaig sentir com un petit fil de sang que sortia. Em vaig espantar molt i vaig sentir unes ganes immenses de fugir, volia acabar ja! Ell em va dir que no m’amoïnés, que ja havia acabat. Llavors es va apartar, em va mirar i em va dir que dintre d’una estona ja no em faria mal. I va tornar a mostrar-me aquell somriure seu tan dolç que em causava el mateix efecte que una til·la doble. Seguidament, em va ensenyar el queixal que m’havia tret. I amb la boca encara adormida, em vaig acomiadar del dentista i vaig tornar a casa.


Carme Llambrich Cabrera. 3r ESO B