Des que estic aquí, trobo a faltar la meva cabellera llarga fins la cintura. Jo era la típica noia alta, amb un cos sinuós, morena i d’ulls foscos. En els últims mesos la meva vida ha canviat molt i he arribat a la conclusió que simplement els odio.
Amb 21 anys a Olot a les 12 del migdia d’un dia d’hivern vaig cometre l’error de casar-me amb el meu primer marit Ramon. Un corredor de borsa que provenia d’una família d’elevat estatus econòmic i del qual estava completament enamorada. Vam gaudir d’una lluna de mel fantàstica a l’Antàrtida, vam fer excursions en trineu pels glaciars, vam passar nits apassionades als iglús, vam veure l’aurora boreal abraçats l’un a l’altre. En definitiva, va ser realment perfecte. Després vam aconseguir la casa dels nostres somnis i vivíem amb tot tipus de luxes. Gràcies a això no em va caldre portar diners a casa, en Ramon treballava moltes hores i per tant em passava els dies fent tot allò que m’agradava; anava a jugar a squash amb la meva amiga Àngela, passava tardes amb la meva cosina Lucie per tots els balnearis dels voltants, feia cursets de jardineria, de cuina, d’aquagym... però el dia era molt llarg i passava molt temps sola a casa. Una tarda en plena sessió d’squash l’Àngela em va comentar:
- Us heu comprat un cotxe nou?
- No, només tenim els tres de sempre: el vermell, el platejat i el negre. Per què?
- Em... quan venia cap aquí he passat per davant de casa teva i n’he vist un de platejat però diria que no el vostre. Però bé, m’hauré confós.
- Ah...
A partir d’aquest moment es va despertar aquella faceta obsessiva que havia tancat dins meu durant l’adolescència, durant aquells primers amors. Em vaig ficar al cap que el meu marit m’enganyava i vaig començar a olorar, revisar si hi havia cabells de dona o alguna taca de pintallavis a la seva roba abans de rentar-la i un dia la Lucie em va proposar de seguir-lo durant el dia; aquell dia vaig enxampar-lo amb l’Andrea, va ser un cop molt fort, no podia comprendre com no ho havia notat abans. Encara que en aquell moment ja ho sabia no aconseguia relacionar aquella cara oculta amb la nostra vida en comú. Però vaig ser incapaç de reaccionar ni dir-li res aquella nit, era el nostre aniversari de noces i encara ho havia de preparar tot. Quan vaig arribar a casa vaig trobar l’Àngela, m’esperava a la porta amb el cistell de bolets que m’havia promès perquè jo pogués preparar el plat preferit d’en Ramon, encara que a mi no m’agradaven els bolets.
Quan ell va arribar a casa ja estava tot llest, vam seure a taula i vam començar a sopar. Mentre ell em parlava jo el sentia i li contestava però era com si em trobés fora de la conversa:
- Aquest risotto està deliciós!! Hi has posat algun ingredient nou?
- No, com sempre...
- Tot bé, reina?
- ...
- Collons, quina calor! –va dir mentre s’afluixava la corbata- . No em trobo massa bé, estic marejat –li va caure el cap sobre el plat-.
Em va costar reaccionar i no vaig saber què fer, hauria d’haver intentat fer-lo reaccionar però no era conscient del que estava passant. Al cap d’uns deu minuts vaig apropar-me a ell i li vaig comprovar el pols, era mort i no em sabia greu. Vaig trucar a l’ambulància i vaig fingir estar desesperada.
Amb 23 anys a Morella a les 6 de la tarda d’un dia de primavera es va celebrar la fatídica cerimònia amb el meu segon marit Manuel, un propietari de grans latifundis que havia nascut en un poble de l’Andalusia profunda i que s’havia traslladat a Catalunya feia un parell d’anys. Aquest cop també tenia la il·lusió i l’esperança que sortís tot bé. Era molt bona persona però era un desastre, molt obsessiu, es notava que era de poble i era tan infantil que semblava un nen amb cos d’home, però tot i això la seva bondat m’havia captivat.
Em desesperava que posés cogombres a tots els menjars, fins i tot a la sopa i a les postres i també que tenia l’obsessió que qualsevol nit ens entrarien a robar i per això dormia amb l’escopeta sota el coixí.
Un dia van venir a conèixer al meu nou marit la Lucie i l’Àngela, vam anar a dinar a un restaurant luxós de Castelló que estava a rebentar de gent. Durant el sopar en Manuel em va fer passar una vergonya que mai oblidaré: va eructar, va escurar amb les mans els peus de porc que s’estava menjant, va agafar menjar dels plats de l’Àngela... i per acabar-ho d’adobar va deixar anar:
- E’to’ pie’ de porc e’tan de mort! –va dir mentre xuclava els ossos i remenava el plat amb les mans-.
- Niña’, que calla’ita’ e’tai’!
- Us molesta l’hum del tabaco? No verdad?
Mentre estàvem al cotxe m’anava encenent cada cop més recordant com s’havia comportat en Manuel; en arribar a casa per calmar la meva ràbia vaig intentar concentrar-me en penjar les cortines noves del menjador. Aleshores ell es va llençar sobre el sofà i va deixar una sonora flatulència que va impregnar l’ambient; jo, seguint el meu instint vaig llençar-me des de l’escala a sobre d’ell i el vaig escanyar amb les sedoses cortines vermelles. Quan va deixar de respirar vaig desenrotllar-li les cortines del coll i me les vaig mirar tot dient: quina llàstima, s’han arrugat. Després em vaig aixecar i les vaig penjar tranquil·lament.
A l’estiu següent, vam aprofitar que l’Àngela tenia un pis a Eivissa per anar a passar-hi l’estiu. Durant el viatge els vaig confessar en què m’havia convertit; l’Àngela es va sorprendre molt i no hi estava gens d’acord, de fet em mirava d’una manera diferent. En canvi la Lucie no va dir res, simplement va preferir no parlar del tema.
Amb 24 anys a Eivissa a les 2 de la matinada d’una calorosa nit d’agost em trobava a una discoteca quan se’m va apropar l’Otto, un alemany d’uns vint anys i em va dir:
- Quierres bailar conmigos?
Jo, després de riure sense vergonya, vaig accedir-hi, ja que no em vaig poder resistir al seu físic ni als seus ulls blaus.
La Lucie va obligar a l’Àngela a marxar del seu propi apartament per deixar-nos-el a l’Otto i a mi durant tot l’estiu. Un cop sols vam aprofitar totes les nits, una d’aquestes ens vam jurar amor etern en una solitària cala. Al cap d’unes setmanes de convivència em vaig adonar que m’havia equivocat de nou, l’Otto era un gandul, es limitava a estar al sofà i satisfer-me quan jo li demanava. En un moment de passió i èxtasi em vaig deixar portar pels meus impulsos i mentre li acariciava el coll, li vaig enfonsar la nou impedint-li la respiració. Quan vaig veure el seu cos inert sota meu vaig ser conscient de la meva crueltat.
A partir d’aquest moment els meus records són difusos, tot va succeir molt ràpid, no vaig tenir temps de pensar com me’n sortiria d’aquesta. Recordo que va aparèixer la Lucie i em va advertir que l’Àngela ja feia temps que rumiava delatar-me a la policia ja que es sentia culpable perquè m’havia donat els bolets de l’últim sopar del meu primer marit.
Judicis, atracció, baralles, amor, advocats, tendresa, incertesa, recolzament...
La Lucie està al meu costat, va renunciar a la seva llibertat per acompanyar-me en els pròxims, llargs i difícils anys que m’esperaven tancada a la presó. Ara entenc les noves sensacions que va experimentar en Ramon amb el seu amant Andrea.
Per fi em sento plena, he trobat a la persona adequada. Espero que això sigui un adéu definitiu a aquesta etapa de la meva vida.
Sílvia Hornos, Maria Peñas i Gemma Valls, 2n BAT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada