El 3 de desembre, en una gèlida tarda, molts amics, companys i alumnes ens vam aplegar al voltant de la família Lasheras, per acomiadar-nos de l’Ana, professora de francès de l’IES Cambrils amb més de 20 anys de mestratge i una de les docents més lligades a la història del centre. Ella ens ha donat a tots la darrera lliçó, una lliçó que no surt en cap manual ni en cap tractat, però que ha sabut exemplificar dia a dia. Més de 15 anys cuidant amb afecte el seu Epi, víctima d’un greu accident de cotxe, procurant sempre el millor per ell; aquests darrers dos anys enfrontant-se amb coratge i fermesa a una malaltia que no tenia guariment. Poques setmanes abans del seu adéu, em comentava que “si no fuera por el cancer yo estaría bien”.
Reconec que no sóc objectiu, malgrat tot tampoc voldria caure en la lloança fora mida sovint inevitable quan perdem algú que hem estimat. No sigui que rebi una trucada d’ella dient-me: “Jaume, no estoy de acuerdo con lo que has escrito.”
L’Ana no estava feta per al gènere hagiogràfic ni per els discursos políticament correctes. No era dona fàcil de caràcter, tanmateix aixó la feia ser molt especial; sota una aparença dura s’hi amagava una persona sensible, preocupada pels seus amics i agraïda amb qui ella estimava. He tingut la gran sort de gaudir del seu afecte, trobant-se bé i trobant-se malament.
Fa uns 10 anys em va regalar un llibre del seu germà Fèlix, China, capitalismo rojo la lectura del qual recomano força; un agut anàlisi que anticipava l’explosió del poder econòmic del gegant asiàtic i de les seves incerteses socials, polítiques i ecològiques. Ana no va parar fins que me’l va aconseguir presentar i vam sopar plegats, junt amb Pablo, el seu fill. Això sí, entre plat i plat, corregint-li aspectes de redacció i estil dels seus escrits i qüestionant tot allò que li semblava poc conforme; res de badar envers son germà periodista dels Estats Units, del qual altrament n’estava tan orgullosa. Així era Ana i així es va fer estimar. Aquella sobretaula és una de les experiències més gratificants que vaig viure amb ella.
A les acaballes del Funeral, Pablo, amb una serenitat admirable va saber elaborar la millor semblança de la nostra amiga. De nen no podia calibrar la tossuderia de sa mare davant els murs burocràtics. Ara havia aprés el capteniment combatiu de l’Ana: “Hijo, en la vida nadie te regala nada”. Les paraules adreçades a un públic commogut testimoniaven l’estimació d’un fill, i alhora eren també un merescut elogi i penyora de gratitud envers la gran qualitat de l’Ana: el seu coratge i el seu esperit lluitador fins a l’extenuació. Un tarannà similar a un altre gran aragonès recentment desaparegut i que ella apreciava molt, José Antonio Labordeta.
No tindrem més la seva companyia, trobarem a faltar la seva dialèctica, la seva vitalitat, el seu inconformisme; però no tingueu cap mena de dubte que, a totes aquells que vam compartir l’estimació i l’afecte d’Ana, sempre ens acompanyarà el seu record i exemple. Sospito que ara deu estar polemitzant amb Pere, el de les claus, les condicions per arribar a la Glòria.
 toujours , Ana!
Reconec que no sóc objectiu, malgrat tot tampoc voldria caure en la lloança fora mida sovint inevitable quan perdem algú que hem estimat. No sigui que rebi una trucada d’ella dient-me: “Jaume, no estoy de acuerdo con lo que has escrito.”
L’Ana no estava feta per al gènere hagiogràfic ni per els discursos políticament correctes. No era dona fàcil de caràcter, tanmateix aixó la feia ser molt especial; sota una aparença dura s’hi amagava una persona sensible, preocupada pels seus amics i agraïda amb qui ella estimava. He tingut la gran sort de gaudir del seu afecte, trobant-se bé i trobant-se malament.
Fa uns 10 anys em va regalar un llibre del seu germà Fèlix, China, capitalismo rojo la lectura del qual recomano força; un agut anàlisi que anticipava l’explosió del poder econòmic del gegant asiàtic i de les seves incerteses socials, polítiques i ecològiques. Ana no va parar fins que me’l va aconseguir presentar i vam sopar plegats, junt amb Pablo, el seu fill. Això sí, entre plat i plat, corregint-li aspectes de redacció i estil dels seus escrits i qüestionant tot allò que li semblava poc conforme; res de badar envers son germà periodista dels Estats Units, del qual altrament n’estava tan orgullosa. Així era Ana i així es va fer estimar. Aquella sobretaula és una de les experiències més gratificants que vaig viure amb ella.
A les acaballes del Funeral, Pablo, amb una serenitat admirable va saber elaborar la millor semblança de la nostra amiga. De nen no podia calibrar la tossuderia de sa mare davant els murs burocràtics. Ara havia aprés el capteniment combatiu de l’Ana: “Hijo, en la vida nadie te regala nada”. Les paraules adreçades a un públic commogut testimoniaven l’estimació d’un fill, i alhora eren també un merescut elogi i penyora de gratitud envers la gran qualitat de l’Ana: el seu coratge i el seu esperit lluitador fins a l’extenuació. Un tarannà similar a un altre gran aragonès recentment desaparegut i que ella apreciava molt, José Antonio Labordeta.
No tindrem més la seva companyia, trobarem a faltar la seva dialèctica, la seva vitalitat, el seu inconformisme; però no tingueu cap mena de dubte que, a totes aquells que vam compartir l’estimació i l’afecte d’Ana, sempre ens acompanyarà el seu record i exemple. Sospito que ara deu estar polemitzant amb Pere, el de les claus, les condicions per arribar a la Glòria.
 toujours , Ana!
Jaume Borràs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada