Vaig entrar a aquella habitació. Era molt gran, tota blanca i amb una finestra ampla al fons. Aquell dia només estàvem ell i jo sols, no hi havia ningú més. Em va convidar a passar i em va preguntar si volia seure en una d’aquelles cadires que hi havia. Llavors, vam començar a parlar. Ell em feia preguntes i jo les hi anava responent, tímidament. Després d’haver parlat durant uns quants minuts, em va assenyalar una butaca que hi havia a un racó de l’habitació i em va demanar que m’hi estirés. Jo ho vaig fer i he de reconèixer que estava molt nerviosa, però ell intentava tranquil·litzar-me amb el seu somriure dolç. Ell va notar que jo tenia una mica de por pel que m’estava a punt de passar. La veritat és que en tenia molta perquè era el meu primer cop. Però ell em va tornar a tranquil·litzar amb les seves paraules, em va dir que ja ho havia fet abans i que hi tenia molta experiència. Em va dir que no m’havia de preocupar per res, que simplement em relaxés i que la resta ja ho faria ell. Em va dir que faria el possible per no fer-me mal, que no era la seva intenció fer-me’n. Jo vaig confiar en ell i vaig tancar els ulls mentre notava que cada cop s’apropava més. Quan em va tocar per primer cop, vaig tremolar tota. Ell seguia insistint en què em tranquil·litzés i seguia repetint-me que no em faria mal. Vaig decidir seguir confiant en ell i creure en la seva experiència malgrat tenir ganes, per un instant, de sortir corrent. Però no ho vaig fer perquè sabia que algun dia havia d’arribar aquell moment. Potser havia trigat massa, potser ho hagués hagut de fer abans... El fet és que ara m’hi havia decidit i no em podia fer enrere. Ara era el moment adequat. L’havia escollit a ell d’una manera molt meditada i això havia de significar alguna cosa. M’anava convencent jo mateixa que no havia de fugir mentre començava a sentir suaument les seves mans. Vaig sentir un lleuger dolor que em va fer tancar els ulls. Després, vaig notar una fiblada que em va fer prémer-los amb força. Ell va continuar, tranquil·lament. Jo sentia aquell dolor cada cop més intens, però no podia dir-li res ni tampoc sabia si realment li ho volia dir. Llavors, vaig sentir com un petit fil de sang que sortia. Em vaig espantar molt i vaig sentir unes ganes immenses de fugir, volia acabar ja! Ell em va dir que no m’amoïnés, que ja havia acabat. Llavors es va apartar, em va mirar i em va dir que dintre d’una estona ja no em faria mal. I va tornar a mostrar-me aquell somriure seu tan dolç que em causava el mateix efecte que una til·la doble. Seguidament, em va ensenyar el queixal que m’havia tret. I amb la boca encara adormida, em vaig acomiadar del dentista i vaig tornar a casa.
Carme Llambrich Cabrera. 3r ESO B
